Aurores

Aquesta imatge ultraviolada d’una aurora se superposa sobre la imatge de les llums de les ciutats, presa des d’un satèl·lit meteorològic. El vehicle espacial Cronometat feia tres passades sobre el cel d’EUA després del cim de la tempesta solar del 5 de novembre passat (NASA/APL/Meteorological Satellite Applications Branch, Air Force Weather Agency)
L’aurora és un fenomen preciós que es pot observar al cel de les latituds nòrdiques (Escandinàvia, Escòcia, Canadà…), tot i que algunes poques vegades, sobretot des de cels clars dels Pirineus, també es pot observar a Catalunya.
L’explicació física d’això cal buscar-la en el Sol i en el camp magnètic de la Terra. El Sol, a causa de les reaccions nuclears que tenen lloc al seu interior, expulsa partícules carregades, protons i electrons, cap a l’exterior a gran velocitat. Aquestes viatgen formant l’anomenat "vent solar". Quan arriben a l’alçada de la Terra, interactuen amb el camp magnètic del Planeta (la Terra té un camp magnètic, que permet que ens puguem guiar per la brúixola, gràcies al nucli de ferro que hi ha al centre del planeta). Quan una partícula carregada (els protons tenen càrrega positiva i els electrons negativa) xoca amb un camp magnètic, aleshores, s’accelera i emet radiació electromagnètica: llum, perquè ens entenguem. Així, les aurores boreals (i australs, que és com s’anomenen a l’hemisferi sud) són la llum que resulta del xoc de les partícules carregades del vent solar amb el camp magnètic terrestre.
Finalment, per què és tan difícil veure una aurora boreal a Catalunya i en canvi relativament fàcil prop dels casquets polars? Doncs perquè el camp magnètic terrestre és més intens prop dels pols i, per això, les partícules del vent solar tenen més xocs allí. El nombre i la intensitat de les aurores (algunes poden ser tan intenses que fins i tot permeten llegir un llibre amb la seva claror) depèn també del nombre de partícules carregades que vénen del Sol; i aquest fet depèn de l’activitat del Sol. El Sol no sempre mostra la mateixa activitat: cada 11 anys té un màxim d’activitat i és aleshores quan és més probable que veiem aurores a Catalunya, ja que el Sol ens envia més partícules.

[@more@]
Quant a selenita
M’empeny el desig de compartir la meva admiració pel Cosmos i l’afany d’aprendre cada dia més
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.
M’ has fet enrecordar-me’ n de la trilogia de Phillip Pullman «Luces del Norte». No saps com m’ agradaria poder veure una aurora, sigués boreal o austral…