Fi del trajecte

Desitjaríem que els
nostres projectes tinguessin la perdurabilitat dels estels, però els homes no
tenen arrels i el vent els passeja, tal com va dir el Petit Príncep. De totes
maneres, de ben segur que continuarem somniant sota la mirada de la mateixa
lluna i, qui sap, qualsevol dia ens retrobarem. Ramon “selenita”

[@more@]



49s comentaris

Pluja de Persèides

El mes d’agost de l’any passat l’astrònom Fred
Bruenjes enregistrà una sèrie de moltes fotografies amb exposicions de 30
segons, durant unes sis hores de la nit de 11 al 12 d’agost del 2004,
utilitzant un objectiu gran angular. Combinant aquestes fotografies que havien
captat flaixos
de meteorits
, generà aquesta espectacular panoràmica de les Persèides
d’estiu
. Malgrat que les partícules de pols cometària viatgen en paral·lel
entre elles, la pluja resultant de meteorits sembla radiar clarament d’un únic
punt del cel, a la constel·lació de Perseus, que dóna nom al fenomen.
L’efecte del radiant és degut a la perspectiva,
ja que les línies paral·leles semblen convergir en la distància.

La pluja
d’estrelles fugaces
de les Persèides tindrà el seu punt àlgid demà cap a
les sis de la tarda, quan podrien veure’s fins a noranta estels fugaços per
hora si no fos perquè serà de dia. Tot i això, el millor moment per observar la
pluja d’estels serà aquesta nit i la propera matinada, perquè la lluna, encara
creixent, no serà visible durant les primeres hores i es preveu una nit clara.
S’haurien de poder observar més de quaranta estrelles fugaces per hora en
aquest fenomen astronòmic conegut com ‘les llàgrimes de Sant Llorenç’. Per
poder fer-ho no serà necessari l’ús d’instruments especials com telescopis o
prismàtics, sinó simplement allunyar-se de les ciutats, situar-se en llocs alts
i sense contaminació lumínica i mirar cap a l’est. Les Persèides, que deuen el
seu nom a la constel·lació de Perseu, provenen del cometa Swift-Tuttle, que porta el
nom dels dos científics que el van descobrir el 1862.

[@more@]



3s comentaris

Mart a l’agost (llegendes urbanes)

Fa pocs dies vaig rebre un correu que venia
reenviat des de Mèxic, el qual, entre altres barbaritats, deia que aquest més
d’agost el planeta Mart es veuria amb una magnitud aparent semblant al de la
Lluna plena i que aquest fenomen que nosaltres contemplaríem com a privilegiats
no es produïa des de feia seixanta mil anys. Naturalment, no en vaig fer el
mínim cas. Ara he trobat aquesta ressenya publicada per Astronomy Picture of the
Day
, que patrocina la NASA, i que em mereix més confiança que qualsevol
llegenda urbana.

A finals d’aquest mes, Mart es veurà
extremadament proper i brillant? No.
Independentment de les nombroses llegendes urbanes que
circulen, Mart es veurà relativament normal aquest agost. Octubre serà el
millor mes d’aquest any per a veure Mart. El planeta
roig
és ara visible al matí abans de la sortida del Sol. Com que la Terra
va seguint i acostant-se a Mart pel que fa a les seves respectives òrbites al
voltant del Sol, Mart anirà sortint cada vegada més
d’hora
i més de nit. El proper 30 d’octubre, la Terra haurà atrapat
Mart
i els planetes estaran en la posició més propera entre ells dins de
les seves òrbites. El 30 d’octubre, Mart estarà quasi be en
oposició
al Sol, sortint a l’ocàs, i ponent-se a l’alba, i al voltant de la
mitjanit estarà més alt sobre l’horitzó i més brillant. També en aquesta data,
Mart es veurà
més brillant
del que ho va estar els darrers dos anys, malgrat que sigui
unes 10.000 vegades més petit i més feble que la Lluna plena. A partir
d’aleshores la
Terra
superarà a Mart, i aquest semblarà que es va esvaint. A la fotografia que publiquem, Mart
es mostra tal com es veia el 23 d’agost del 2003, quan apareixia lleugerament
més brillant
del que ho va estar en prop de 60.000 anys. La el·líptica de les òrbites
determina principalment la màxima proximitat i lluminositat de Mart durant l’oposició.
El decorat que hi ha en primer terme correspon al parc estatal de Valley of Fire, a Nevada, als EUA.

[@more@]



3s comentaris

Formació de Sistemes Solars

En aquesta imatge del cúmul de la Nebulosa d’Orió, presa pel Telescopi Espacial de Raigs X Chandra, hi ha més de 1.600 fonts de raigs X, dels quals gairebé el 90% pertanyen a la nebulosa i la resta estan molt lluny però es veuen allí per la perspectiva. La font lluminosa que està al bell mig del cúmul és una de les components de l’estrella Theta Orionis que és la més brillant del conjunt.

Durant tretze dies seguits el Telescopi Espacial de Raigs X Chandra va observar el cúmul d’estrelles de la Nebulosa d’Orió, que és un conglomerat molt ric en estrelles joves. La llarga observació va permetre als científics estudiar el comportament (en la longitud d’ones de raigs X) d’estrelles similars al Sol però molt més joves que ell, amb edats compreses entre un i deu milions d’anys. Com a resultat d’aquest estudi els astrònoms descobriren que aquestes estrelles nadons produeixen violentes erupcions o esclats que són molts més freqüents i enèrgics que els produïts pel nostre Sol.

D’acord amb els models teòrics existents, les grans flamarades podrien produir turbulències molt fortes en el disc de formació de planetes i això podria afectar la posició dels planetes rocosos –com la Terra- impedint-los que migrin amb rapidesa cap a l’estrella. Per tant, les probabilitats de supervivència de la Terra potser augmentaren com a conseqüència de les enormes flames llançades des d’un Sol nou nat.

[@more@]

2s comentaris

Gel d’aigua a Mart

Crèdits: G. Neukum (FU Berlin) et al., Mars Express, DLR, ESA; Creació i Copyright de la imatge: Nature

Que és el que hi ha al fons d’aquest cràter marcià? Una porció d’aigua congelada. La nau robòtica Mars Express captà la imatge que publiquem a principis de febrer. La borsa de gel va ser localitzada a un cràter de 35 quilòmetres d’ample que està a 70 graus al nord de l’equador marcià. A aquest lloc, la llum solar queda bloquejada pels murs del cràter, de 300 metres d’alçada, que eviten que el gel s’evapori cap a la prima atmosfera marciana. La porció de gel pot tenir fins a una fondària de 200 metres. Es pot veure glaç al voltant del límit intern a la part inferior dreta del cràter, mentre que part de l’extrem inferior dels murs està banyada per la llum del Sol. L’existència de cavitats amb aigua gelada dins de cràters propers al pol nord marcià, com el de la fotografia d’avui i d’altres prèviament localitzats, dóna pistes, no només sobre les condicions de la superfície en el passat de Mart, sinó també possibles llocs on futurs astronautes preparats per l’aigua podrien aterrar perfectament.

[@more@]

4s comentaris

Sortida de Sol sobre el Kilimanjaro

Crèdits i Copyright: Clayton Hogen-Chin (U. Minnesota)

És el Sostre d’Àfrica incendiat? Fent una llarga caminada a les 6 del matí, prop del cim del Mont Kilimanjaro, es pot veure com el Sol s’alça per sobre dels núvols mentre l’horitzó s’il·lumina de vermell. No s’amoïni: en aquesta ocasió el volcà més alt d’Àfrica encara no ha entrat en erupció. Els colors de l’espectacular albada estan causats per la llum dispersada de l’atmosfera i per petits núvols de pols. Si tota la llum solar blava que fa que el cel sigui blau s’acumulés en el Sol i les regions adjacents, la sortida de Sol apareixeria amb el color solar i no tan vermella. Un efecte similar de dispersió de la llum que comporta petites partícules de pols transportades pel vent, fa que les postes de Sol a Mart siguin vermelles, i aquest efecte s’ha utilitzat també per a determinar les grandàries de les partícules dels anells de Saturn. Durant aquesta expedició, que es va fer al novembre del 2000, un grup d’unes 30 persones assolí el cim del Kilimanjaro després de sis dies d’ascens.

[@more@]

1 comentari

El paisatge del cometa Tempel 1

Crèdits: Univ. Maryland, JPL-Caltech, NASA

Aquest variat paisatge és la superfície del nucli del Cometa Temple 1 tal com es veia amb l’Impactor Targeting Sensor de la sonda de la nau Deep Impact. Durant els minuts d’enregistrament de l’escarpat panorama, el paisatge va anar canviant espectacularment, ja que la sonda d’impacte s’esclafà contra la superfície prop dels dos grans cràters, de mig quilòmetre de diàmetre cada un, situats al centre de la imatge. Tot indica que la sonda va penetrar força a la superfície abans de vaporitzar-se, enviant cap a l’espai un plomall relativament ampli de deixalles. Els investigadors encara estan especulant sobre la grandària real del cràter produït per l’impacte del 4 de juliol, però des del lloc del xoc es continua expel·lint matèria, la qual cosa ha causat que el feble cometa hagi augmentat significativament la seva lluminositat. El determinar les dimensions del cràter i analitzar les deixalles ejectades des de l’interior del cometa, proporcionarà importants indicis sobre la formació del Cometa Tempel 1, un bocí primigeni del Sistema Solar.

[@more@]

2s comentaris

Tempel 1

Image credit: NASA/JPL-Caltech/UMD

Images from the the impactor targeting sensor aboard Deep Impact’s impactor spacecraft were used to create this movie of impact with Tempel 1.

Fins ara es creia que la superfície dels cometes tenia una estructura llisa, d’una textura semblant al gel. Les espectaculars i reveladores imatges preses pel mòdul “Impactor” poc abans d’estavellar-se contra la superfície del cometa, mostren que, en realitat, la seva composició és més semblant al que podria ser la superfície d’un satèl·lit com la Lluna.

[@more@]

2s comentaris

Objecte de Hoag

¿És una galàxia o són dues? Aquesta pregunta va sorgir quan l’astrònom Art Hoag al 1950 va trobar aquest estrany objecte extragalàctic. La part exterior de l’anell està dominat per brillants estels blaus, mentre que prop del centre jeuen estrelles molt més vermelles i probablement més velles. Entre tots dos hi ha un espai que apareix en gairebé completa foscor.

Com es va formar l’Objecte de Hoag és encara desconegut, tot i que objectes similars s’han identificat i han estat anomenats col·lectivament com a galàxies en anell. Les hipòtesis del seu origen inclouen una col·lisió de galàxies fa bilions d’anys i interaccions gravitacionals embolicant un inusual objecte amb forma de nucli.

Aquesta fotografia feta pel telescopi Espacial Hubble al juliol del 2001, revela detalls sense precedents de l’Objecte de Hoag i podria donar vida a un millor enteniment. L’Objecte de Hoag s’expandeix prop de 100.000 anys llum i està situat a uns 600 milions d’anys llum cap a la constel·lació de la Serp. Coincidentment i visible en l’espai buit hi ha altra galàxia en anell, que probablement se situï a una distància més llunyana.

[@more@]

5s comentaris

Poc després de passar per Venus

Crèdits: Galileo Project, JPL, NASA

Venus, el segon planeta més proper al Sol, és, amb diferència, el més brillant dels tres planetes agrupats el cap de setmana passat al cel de ponent a l’hora de l’ocàs. També s’ha comprovat que és un idoni punt de pas per a les naus que van cap als planetes gasosos gegants de les zones exteriors del Sistema Solar. Per què visiten primer Venus? Utilitzant una maniobra d’assistència gravitacional, la nau pot gronxar-se amb els planetes i incrementar la seva energia durant el breu encontre, estalviant combustible per a usar-lo al final del seu llarg viatge interplanetari. Aquesta imatge acolorida de Venus va ser enregistrada per la sonda Galileo, camí de Júpiter, poc després de sobrevolar Venus el febrer de l’any 1990. La mirada de la Galileo al planeta entelat mostra una estructura de núvols d’àcid sulfúric en rotació. L’àrea brillant és el guspireig de la llum solar sobre la capa superior de núvols.

[@more@]

4s comentaris