Planetes a ponent

Crèdits i Copyright: Jimmy Westlake (Colorado Mountain College)

Aquest cap de setmana tres planetes embelliran el cel de ponent, formant un preciós trio fàcilment visible poca estona després de l’ocàs. El dissabte al matí en particular, Saturn, Venus i Mercuri estaran tots plegats dins d’un cercle de 2 graus d’arc (aproximadament la grandària en perspectiva del dit gros de la mà estès) per sobre de l’horitzó occidental. La imatge que publiquem, enregistrada el passat diumenge 19 de juny, mostra aquests tres planetes alineats al llarg del pla de la eclíptica sobre el perfil de les Muntanyes Rocoses de Colorado. Venus és el més fàcil de localitzar apartat de la llum del crepuscle, el far celest més brillant situat a sota del centre de la fotografia, amb Saturn a sobre i a l’esquerra de Venus, i Mercuri el més proper a l’horitzó, a la dreta del prominent Pinnacle Peak. El proper dissabte, els planetes errants estaran encara més a prop entre ells.

També us recomano que visiteu l’interessant article que ha publicat l’Helena a astroHele.

[@more@]



4s comentaris

Posta de sol

Posta de Sol digital sobre Europa i Àfrica

Crèdits: NASA; Copyright: The Living Earth, Inc.; ús autoritzat

Aquesta fotografia no ha estat captada per cap nau o astronauta concret. És una composició digital d’imatges obtingudes durant multitud d’òrbites de varis satèl·lits artificials. Imatges similars de qualsevol lloc de la Terra poden ser combinades digitalment pel lloc web de John Walker, Earth and Moon Viewer. En aquest cas les imatges diürnes van ser captades per l’instrument MODIS del satèl·lit "Terra" de la NASA, mentre que les imatges nocturnes les van captar els satèl·lits DMSP. El resultat és molt diferent del que un astronauta veuria, entre d’altres raons, per l’absència total de núvols o una irreal exageració de clarors i contrastos. Aquesta imatge és una presència freqüent a Internet per la seva contínua circulació adjunta a missatges de correu electrònic, i s’ha convertit en una moderna llegenda urbana. Una altra imatge com aquesta és Earth at Night. La raó de la seva popularitat potser és simple: és realment bonica.

[@more@]



12s comentaris

Crepuscle a la Terra

Crèdits: Tripulació ISS, Earth Sciences and Image Analysis Lab, JSC, NASA

La progressiva línia de canvi que marca el pas del dia cap a la nit i que es mostra a aquesta bellísima panoràmica dels oceans i núvols sobre el nostre lleial planeta Terra, no és una frontera definida. Ben al contrari, la línia d’ombra, o terminador, és difusa, i mostra la transició gradual cap a la foscor que experimentem diàriament com a crepuscle. Amb el Sol il·luminant l’escena des de la dreta, els núvols superiors reflecteixen lleugerament enrogida la llum solar filtrada a través de la troposfera carregada de pols, la capa més baixa de l’atmosfera que dóna vida al planeta. Un clar nivell a gran alçada, visible al llarg de l’extrem superior de la cara diürna, dispersa el color blau de la llum solar, i s’esvaeix en la foscor de l’espai. Aquesta fotografia, en realitat és una única fotografia digital captada el juny del 2001 des de la International Space Station orbitant a una altitud de 390 quilòmetres.

[@more@]



5s comentaris

Passeig espacial

L’any 1965, el 3 de juny ve fer quaranta anys, l’astronauta Edward White va fer el primer passeig espacial dels EUA. Lligat a la seva càpsula del Gemini IV, White està fotografiat a la imatge que publiquem sostenint a la seva mà dreta una pistola d’oxigen comprimit per tal de maniobrar. El seu passeig espacial va començar sobre l’Oceà Pacífic prop de Hawaii i acabà 23 minuts després sobre el Golf de Mèxic. Per suposat que, el terme passeig espacial és una mica enganyós, ja que White va estar en caiguda lliure en una òrbita terrestre baixa seguint la seva càpsula comandada pel seu company astronauta James McDivitt. Caient lliurement, White va poder controlar els seus moviments disparant corrents d’oxigen de la seva pistola fins que el seu subministrament de gas comprimit es va esgotar. Finalment retornà, exhaust, cap a la càpsula Gemini amb capacitat per a dues persones.

[@more@]

5s comentaris

Viatge al món del Petit Príncep

Al juny de 2005, si tot marxa com fins ara, es produirà l’arribada d’una petita sonda de l’Agència Espacial Japonesa (JAXA) al seu destí: l’asteroide 25143 Itokawa. Hayabusa (Falcó, en japonès) és el nom d’aquest versàtil i avançat vehicle de poc més de mitja tona de pes, que fou llençat el 9 de maig de 2003, i la qual missió ha passat gairebé desapercebuda pels mitjans de comunicació. L’exploració del Sistema Solar sembla estar ens mans gairebé exclusives dels EE.UU. i, en molta menor mesura, Europa; però hi ha altres iniciatives com ara aquesta interessant missió japonesa.

Hayabusa té com a objectiu apropar-se a l’asteroide Itokawa (un NEO de menys d’un quilòmetre de mida), i acompanyar-lo en la seva òrbita al voltant del Sol durant uns cinc mesos, durant els quals realitzarà un complert estudi del mateix a una distància de a penes 20 quilòmetres de la superfície. Als tres mesos de la seva arribada, i un cop cartografiat en detall l’asteroide, Hayabusa s’aproparà a poc més d’un metre de la superfície, i utilitzant una mena de tub extensible, tocarà breument l’asteroide disparant un projectil metàl·lic que desprendrà petits fragments que seran recollits per aquest tub i emmagatzemats a la sonda. Hayabusa, a més, dipositarà un petit robot capaç de donar salts (Minerva), que també farà estudis del terreny. Després d’aquest apropament, la sonda s’allunyarà de l’asteroide i, encenent de nou el seu sistema de propulsió iònica, emprendrà viatge de tornada cap a la Terra.

[@more@]

5s comentaris

La Via Làctia

El centre de la Vila Làctia i el supermassiu Forat Negre que conté.

La visió de la Via Làctia sempre despertà molta curiositat entre els nostres avantpassats, que, a pesar de desconèixer la seva veritable natura, compensaven amb llegendes la seva manca de coneixements astronòmics. La prova la tenim en la gran quantitat de mites que ens han arribat a llarg de la història i de les diferents cultures. Àfrica és la que posseeix el repertori més ampli. Els Bosquimans del Kalahari (Botswana) creien des de temps ancestrals que la Via Làctia era la gran espinada d’un gegantí animal que ens acull en el seu interior. També ens descriuen la fi del món, ja que creuen que quan aquest animal gegantí mori el cel s’esmicolarà i caurà a sobre dels nostres caps. En altres zones d’Àfrica tenen la seguretat que la Via Làctia és un gran riu celestial on van a caçar les ànimes dels morts.

Els antics pobles germànics creien que la Via Làctia era el camí que duia fins a Asgard, el lloc on vivien els déus. A la Edat Mitjana es va estendre l’ús de la Via Làctia com a camí, ja que els cristians de tota Europa seguien en Camí de Sant Jaume (la Via Làctia) per a arribar fins a la tomba de l’apòstol, a Santiago de Compostela.

La mitologia Grega també utilitzà la Via Làctia com a morada dels déus, però l’explicació de la seva formació és tan romàntica i curiosa que és la que ha perdurat al llarg del temps, junt amb el seu nom, per a donar una explicació de la seva creació a mans del déus. Zeus havia estat novament infidel a la seva muller i havia concebut un fill (Heracles) amb Alkmena. Heracles nasqué sense el do de la immortalitat i per a obtenir-la Hermes i Zeus tramaren un pla. Hermes dugué al petit Heracles fins a l’Olimp i aprofità que Hera, la llegítima de Zeus, estava adormida per destapar-li un pit i posar-lo a l’abast del nadó per alletar-lo. Heracles, a pesar de ser un nadó, tenia una força sobrehumana i sense voler xumà amb tanta força que despertà de dolor a Hera. La deessa al veure el que passava separà ràpidament a la criatura. Al fer-ho un raig de llet sortí del seu mugró i formà la Via Làctia. Evidentment Heracles ja era immortal.

A pesar de la seva bellesa i de la seva fàcil localització, la Via Làctia, la galàxia espiral a la qual nosaltres pertanyem, no s’ha considerat mai un objecte de cel profund per mèrits propis, segurament com a conseqüència del seu pes mitològic. Les creences distragueren la visió del Cosmos i finalment, al segle XX, el concepte modern de galàxia adquirí el seu actual i científic significat. Ja no vèiem llars de déus ni discussions mitològiques, sinó que teníem consciència de pertànyer a l’Univers, deixant de ser el fi últim de la creació per convertir-nos en insignificants grans de pols. I la Via Làctia quedà finalment classificada com una galàxia espiral de modestes proporcions, més petita que la galàxia veïna d’Andròmeda, i que entre els seus milions d’estrelles n’hi ha una que es diu Sol el qual posseeix un insignificant planeta anomenat Terra.

[@more@]

9s comentaris

Una serp en la foscor

Crèdits i Copyright: Gary Stevens

Una nebulosa fosca serpenteja a través d’un bell camp d’estrelles a aquesta àmplia panoràmica de la zona de la constel·lació d’Ophiucus i del centre de la Via Làctia. De fet, la figura central en forma de S que es pot veure és més coneguda com la Nebulosa de la Serp. Està també enumerada com Barnard 72 (B72), una de les 182 marques fosques celestes que hi ha al catàleg elaborat a principis del segle XX per l’astrònom E. E. Barnard. Al contrari de les brillants nebuloses d’emissió i dels cúmuls estel·lars, les nebuloses de Barnard són núvols interestel·lars opacs de pols i gas. Les seves formes són visibles com siluetes còsmiques només pel fet d’estar situades en primer pla seguint la línia de visió de rics camps d’estrelles i resplendents bressols estel·lars prop del pla de la nostra galàxia. Moltes de les nebuloses fosques de Barnard són en sí mateixes llocs de possible formació estel·lar en un futur. Barnard 72 té pocs anys-llum de llargada i està a uns 650 anys-llum de distància de la Terra.

[@more@]

9s comentaris

La Terra a vista d’ocell

L’octubre passat l’empresa Google, propietària d’un dels cercadors més populars d’internet, va anunciar la compra del Keyhole, i aquesta setmana l’han presentat oficialment com a part de la seva nova oferta; es dirà Google Earth. Tot i que el nou servei és de pagament, de moment, s’anuncia una substanciosa rebaixa de preu. Segons els seus propietaris, el programa serveix per ajudar a trobar adreces, traçar rutes o mesurar distàncies, però també val per satisfer la pura curiositat o, simplement, jugar a trobar localitzacions. Per exemple, es poden veure els canals d’Empuriabrava des de l’aire o, per als amants de les curses, els revolts de Montmeló. Poder gaudir ara de les imatges de la Terra a vista d’ocell, ja no serà un privilegi dels que es dediquen a vigilar-nos, sinó una realitat per a qualsevol. Només faltarà comprovar fins a quin punt ens deixen tafanejar pels carrers i els espais oberts del planeta.

[@more@]

4s comentaris

Una aurora a la Mediterrània

A primera hora d’avui les estrelles del matí no eren els únics llums al cel de Còrsega. Les llums del nord també resplendien en els cels, estenent-se per tot el mig de la Mediterrània i per altres llocs que no són sovint agraciats amb espectacles aurorals. L’alt índex d’activitat auroral va ser desencadenada quan una ejecció de massa coronal (un núvol energètic de partícules expulsades pel Sol uns quants dies abans) va col·lisionar amb la magnetosfera de la Terra. Alertat sobre les condicions adients per l’aparició d’aurores, el fotògraf Joan de la Plana enregistrà aquesta aparició sobre Porto-veccio. El brillant planeta Mart, a la constel·lació d’Aquarius, està per sobre de l’horitzó prop del centre de la panoràmica orientada cap a l’est. Mentre que els raigs acolorits que semblen acabar just per sobre de l’aigua, en realitat estan a altituds de 100 quilòmetres o més.

[@more@]

3s comentaris

Forats negres en creixement

Imatges de l’evolució temporal de la col·lisió entre dues galàxies espirals que tenen forats negres al seu centre. Es tracta d’una simulació per ordinador en la que el color es indicatiu de la temperatura i la lluentor simula la densitat del gas.

Forats negres en creixement controlen la formació de galàxies. Mitjançant un nou model per ordinador de la formació de galàxies, els investigadors han demostrat que els forats negres en creixement alliberen una ràfega d’energia que regula l’evolució, tant de la galàxia com del forat mateix. L’estudi va ser dirigit per l’astrofísica Tiziana Di Matteo i publicat en el lliurament de febrer de la revista Nature. En els últims anys els científics han descobert que la massa total de les estrelles en una galàxia es correspon amb la mida del forat negre central, però fins ara no es coneix la relació existent entre ambdues masses. Els investigadors van simular la col·lisió de dues galàxies nounades i van trobar que, al apropar-se, els seus forats negres supermassius es fongueren i, al principi, consumiren el gas circumdant. Però aquesta activitat és auto limitant, ja que a mesura que consumeix gas, el forat negre resultant potencia un estat luminiscent anomenat quasar. Aquest vigoritza el gas circumdant i el calenta a tal nivell que és expulsat del veïnat deixant al forat negre sense material per alimentar-se, amb el que s’inhibeix el seu propi creixement.

Amb les seves simulacions, Di Matteo i els seus col·legues han pogut demostrar l’enorme impacte que tenen els forats negres en la formació i el creixement de les galàxies.

[@more@]

6s comentaris