Les perles còsmiques d’una supernova

Crèdits: P. Challis, R. Kirshner (CfA), and B. Sugerman (STScI), NASA

Al febrer de 1987, la llum de l’explosió estel·lar més brillant observada a l’època moderna va arribar a la Terra: la supernova SN1987A. Aquesta imatge de la Advanced Camera for Surveys del Hubble Space Telescope, captada al novembre del 2003, mostra el lloc de l’explosió més de 16 anys després. La fotografia indica que l’ona de l’explosió de la supernova continua xocant contra un anell de matèria preexistent d’un any-llum d’amplada, i que la zona central del romanent de la supernova continua expandint-se. Com perles d’un collar còsmic, punts brillants i calents produïts com a conseqüència de que l’ona de xoc de l’explosió escalfa la matèria fins a milions de graus, van començar a aparèixer a l’anell a la meitat de la dècada de 1990, i des d’aleshores han estat seguits pels astrònoms a través de tot l’espectre. La supernova SN1987A està al Gran Núvol de Magallanes, una galàxia veïna a uns 170.000 anys llum de distància. En realitat això suposa que l’esdeveniment explosiu (el nucli col·lapsat i la detonació d’una estrella d’unes 20 vegades la massa del Sol) va tenir lloc 170,000 anys abans del febrer de 1987.

[@more@]

1 comentari

Una galàxia sense estrelles

L’el·lipse a la imatge mostra la regió del cel on s’ha trobat la galàxia fosca (Isaac Newton Telescope, La Palma)

Un equip de radioastrònoms va anunciar a mitjans del mes de febrer passat el descobriment de VERGEH121, un cos en l’espai que sembla ser una autèntica i sorprenent galàxia sense estrelles. Els investigadors senyalen que és la primera del seu tipus que es coneix, i està composta d’hidrogen i altres materials claus per a la “fabricació” d’estrelles. Segons la radiació que emet, sembla ser que en ella hi ha la quantitat d’hidrogen suficient com per a que hagués fabricat, en algun moment del passat, uns cent milions de sols. Però això no va passar mai. Els astrònoms també calcularen que, per cada tona d’hidrogen a la galàxia, hi ha unes altres mil tones de matèria fosca, i que potser aquesta sigui la clau per entendre l’absència de lluentor estel·lar en ella.

Robert Minchin, de l’equip de La Universitat de Cardiff, que ha liderat el projecte, ha explicat que “donada la seva velocitat de rotació, vàrem deduir que VERGEH121 era unes mil vegades més massiva que el que s’hagués esperat de tenir solament la quantitat d’àtoms d’hidrogen que podien ser observats”. ¿Seran les proporcions entre la matèria visible i invisible a aquesta regió incorrectes, i per això no s’ha produït el naixement estel·lar que deuria haver-se donat? En un camp, no n’hi ha prou amb sembrar llavors d’arbres en terra fèrtil per que aquests creixin i formin un bosc. Com tots sabem, i això també és cert a l’espai exterior, la presència o absència d’altres elements poden facilitar o aturar qualsevol procés. Aquest nou objecte celest es troba a uns 50 milions d’anys llum de la Terra, a la constel·lació de Verge.

[@more@]

4 comentaris

Urà, un planeta amb anells

Crèdits: E. Lellouch, T. Encrenaz (Obs. Paris), J. Cuby , A. Jaunsen (ESO-Chile), VLT Antu, ESO

Sembla Saturn, però aquest és només un dels quatre planetes gegants amb anells del Sistema Solar. Tot i que Saturn és el que té els anells més brillants, aquest sistema d’anells pertany a Urà, fotografiat en l’infraroig proper amb el telescopi Antu de l’Observatori ESO de Paranal, a Xile. L’atmosfera de metà que envolta el gegant gasós absorbeix les longituds d’ona de la llum solar de l’infraroig proper, per això el planeta apareix considerablement enfosquit, destacant el contrast entre els pàl·lids anells i Urà, que d’altra banda és relativament brillant. De fet, els anells uranians són estrets i impossibles d’observar amb telescopis terrestres en la freqüència de la llum visible, i no van ser descoberts fins el 1977 quan meticulosos astrònoms van notar que els aleshores desconeguts anells bloquejaven la llum de les estrelles de fons. Es pensa que els anells tenen menys de 100 milions d’anys d’edat i podrien estar formats per deixalles procedents de la col·lisió d’un petit satèl·lit uranià amb un cometa o un asteroide. El llunyà món anellat d’Urà, amb satèl·lits que tenen noms de personatges de les obres de Shakespeare, va ser visitat per darrera vegada el 1986 per la sonda Voyager 2.

[@more@]

3 comentaris

Un somni anomenat GTC

El Gran Telescopi CANARIAS (GTC) començarà a funcionar l’any 2006. Tindrà un superfície col·lectora de llum de 75,7 metres quadrats, equivalent a un mirall circular de 10,4 metres de diàmetre. Podrà observar els objectes més distants de l’Univers vistos fins ara, quan la seva edat era de “tan sols” 13.000 milions d’anys. Serà el telescopi més gran del món. ¿Per què donar tanta importància a un instrument que segueix els passos de molts altres? L’evolució tecnològica està permetent arribar cada cop més lluny, i que puguem aprofundir en les respostes a les nostres preguntes. La imaginació, que sempre va per davant de la tecnologia, observa com els terminis per arribar a descobriments fins fa poc impensables, s’escurcen de mica en mica. Els somnis de molts astrònoms estan, cada cop més, a l’abast dels seus ulls. El Gran Telescopi Canarias (GTC) serà el que reculli els últims avenços, el més gran, el més complex… fins que se’n construeixi un altre de més gran.

[@more@]

4 comentaris

Ío, una pizza volcànica

Ío és la tercera lluna més gran de Júpiter i la més propera al planeta de les quatre galileanes. La seva mida (3.630 km de diàmetre) i densitat (3,53 g/cm³) són molt similars als de la Lluna terrestre. Orbita al voltant del planeta jovià, a 421.600 km, en tan sols 42 hores. La seva superfície, radicalment diferent de la de qualsevol altre cos del Sistema Solar, va ser una gran sorpresa per als científics de la sonda de la NASA Voyager 1 en el seu primer encontre amb el sistema de Júpiter, a començaments de 1979. S’esperava veure cràters d’impacte, com els observats a Mercuri o Mart, que permetessin, a partir de la seva quantitat i densitat, estimar l’edat superficial. Tanmateix, pràcticament no n’hi havia, per la qual cosa es va deduir que algun tipus de procés erosiu rejovenia la crosta. En canvi, es van trobar centenars de calderes volcàniques, algunes d’elles en activitat plena i furiosa.

Tant les dues sondes Voyager el 1979, com la Galileo entre els anys 1995 i 2003, van enviar impressionants imatges d’erupcions amb plomalls de gas i pols de fins a 300 quilòmetres d’altura. L’emissió d’aquests materials fa que Ío posseeixi una tènue atmosfera composta de diòxid de sofre i traces d’altres gasos. El descobriment de l’esmentada activitat volcànica -la més intensa del Sistema Solar, fins i tot superior a la terrestre- va ser sens dubte una de les majors fites de les missions Voyager, ja que es tractava de la primera prova directa que l’interior d’altres cossos planetaris era calent i actiu.

[@more@]

5 comentaris

La Cassini creua el pla dels anells de Saturn

Crèdits: Cassini Imaging Team, SSI, JPL, ESA, NASA

Si aquest és Saturn, on són els seus anells? Quan els "apèndixs" de Saturn van desaparèixer l’any 1612, Galileo no va comprendre el per què. A finals d’aquell segle, es va arribar a comprendre que les inusuals protuberàncies de Saturn eren anells, i que quan la Terra creua el pla dels anells, aquests, vistos de perfil, sembla que desapareguin. Això passa perquè els anells de Saturn estan confinats a un pla moltes vegades més prim, en proporció al planeta, que un full d’afaitar. Actualment, la nau espacial automàtica Cassini que està orbitant Saturn, també creua el pla dels anells de Saturn. Una sèrie d’imatges del creuament del pla de finals de febrer va ser extret del vast arxiu d’imatges en brut que estan disponibles on-line de la nau Cassini per l’interessat aficionat espanyol Fernando Garcia Navarro. El xocant resultat és la imatge que publiquem, retallada digitalment i a la que se li han assignat colors descriptius. El prim pla dels anells de Saturn apareix en color blau, les bandes i núvols de l’atmosfera superior de Saturn apareixen en daurat i les fosques ombres dels anells es corben creuant la part superior del planeta gegant gasós. Els satèl·lits apareixen com a bombolles als anells.

 

[@more@]

4 comentaris

Les aurores de Saturn

Imatges de la regió polar sud de Saturn, obtingudes combinant fotografies en llum visible amb dades en freqüència de ràdio. La llum de les aurores es veu blava a causa de la llum ultraviolada. En realitat, una aurora de Saturn li semblaria vermella a un observador degut a la presència d’hidrogen fluorescent a l’atmosfera.

La llum dansaire de les aurores de Saturn es comporta d’una manera diferent a com els científics han pensat durant els últims 25 anys. Combinant imatges del Telescopi Espacial Hubble i de l’astronau Cassini, un grup de científics europeus i nord-americans va trobar que les aurores del planeta estan lluny de ser un entremig entre les de la Terra i les de Júpiter i, en canvi, són molt diferents a les d’ambdós planetes. Les llums que ocasionalment omplen el cel de Saturn poden, de fet, ser un fenomen únic dins el Sistema Solar. En experiments conduïts per John Clarke i els seus col·legues es va poder demostrar que les aurores difereixen en el seu caràcter d’un dia a un altre, com en la Terra, movent-se alguns dies i romanent estacionàries alguns altres. Les observacions també indiquen que el vent solar té un paper més important a les aurores de Saturn del que es creia anteriorment. Les imatges mostren que és la pressió del vent solar la que genera les aurores, mentre que a la Terra ho és el camp magnètic del Sol.

[@more@]

4 comentaris

La llum d’un planeta distant

Ha estat detectada per primera vegada la llum emesa per un planeta exterior al Sistema Solar. El planeta, que s’il·lustra al dibuix que publiquem, se’l va detectar només comparant la llum que emet amb la lluminositat de l’estrella que orbita, quan el planeta estava al darrera de l’estrella, amb la llum emesa quan tots dos cossos, planeta i estrella eren visibles. El telescopi orbital Spitzer Space Telescope va fer l’observació en llum infraroja, on el resplendor intrínsec del planeta eclipsava la llum que reflectia de la seva estrella central. l’observació directa de la llum va permetre una mesura tant de la temperatura com de la grandària del planeta: HD 209458b. El planeta HD 209458b va ser més gran del que s’esperava per la seva massa o per una òrbita al voltant de la seva estrella que és inesperadament similar a un cercle.

[@more@]

1 comentari

M51: un remolí còsmic

Crèdits: S. Beckwith (STScI) Hubble Heritage Team, (STScI/AURA), ESA, NASA

Segueix la línia d’estrelles de l’Ossa Major que surt del quadrat central del carro, fins a trobar la darrera estrella brillant d’aquest braç. Aleshores desplaça només una mica el teu telescopi cap al sud i cap a l’oest i probablement trobaràs aquest impactant parell de galàxies que interactúen entre elles: és l’entrada 51 del famós catàleg de Charles Messier. Potser l’originària "nebulosa espiral" descrita per Messier. La gran galàxia amb una estructura espiral ben definida, està catalogada també com NGC 5194. Els seus braços espirals i línies de pols passen clarament pel davant de la seva galàxia companya NGC 5195 (a la dreta). El parell està a uns 31 milions d’anys-llum de distància de la Terra, i oficialment està dins dels límits de la petita constel·lació de Canes Venatici. Malgrat que M51 té un aspecte feble i boirós quan s’observa amb petits telescopis terrestres, aquesta fotografia amb la més alta definició feta fins ara de M51 es va captar el mes de gener del 2005 amb l’Advanced Camera for Surveys que està a bord del Hubble Space Telescope.

[@more@]

5 comentaris

Vaixell a la vista!

Explanation: Aloha! With the graceful arc of Earth’s limb in the background, the Hawaiian Island archipelago is visible in this stunning photo taken by the astronauts onboard the shuttle Discovery in October of 1988.

Aquesta introducció és per despistar. Es tracta de tenir localitzat UN VAIXELL que després de molts dies torna a navegar. És un vaixell molt especial que té una tripulació entranyable. Millor dit: no té parangó en tots els oceans que es fan i es desfan. Apa! Seguiu-los-hi la pista els d’allà baix, que jo els seguiré des d’aquí dalt estant. Bona travessa!!

[@more@]

6 comentaris