L’Ull del Gat

Amb la vista fixada a través de l’espai interestel·lar, la captivadora Nebulosa de l’Ull del Gat està a 3.000 anys-llum de la Terra. Com una nebulosa planetària clàssica, l’Ull del Gat (NGC 6543) representa una fase final breu però gloriosa de la vida d’una estrella de tipus solar. L’estrella central moribunda d’aquesta nebulosa pot haver generat el senzill patró extern de capes concèntriques de pols, per l’expansió dels estrats més externs en una sèrie de convulsions regulars. Però la formació de les belles i més complexes estructures internes encara no es compren del tot. Visible amb molta claredat a aquesta definida imatge del Hubble Space Telescope, l’ull còsmic té més de mig any-llum d’amplada. Resulta evident que observant dins de l’Ull del Gat, els astrònoms poden veure perfectament el destí del nostre Sol, predestinat a entrar en la seva pròpia extinció… d’aquí a 5.000 milions d’anys.

La Nebulosa de l’Ull del Gat

La Nebulosa de l’Ull del Gat (NGC 6543) és una de les nebuloses planetàries més conegudes del cel. Les seves captivadores simetries són visibles al bell mig de la zona central d’aquesta excepcional fotografia en fals color, processada de manera que reveli l’enorme però extremadament feble halo de material gasós, de més de tres anys-llum d’amplada, que envolta la familiar i més brillant nebulosa planetària. Feta amb dades del Nordic Optical Telescope a les Illes Canàries, la composició mostra l’emissió dels àtoms de nitrogen en vermell, i d’oxigen com a  ombres verdes i blaves. Les nebuloses planetàries s’han considerat des de fa temps con una fase final a la vida d’una estrella de tipus solar. Només molt més recentment, però, s’ha descobert que algunes tenen halos com és el cas d’aquesta, segurament formats pel material expel·lit durant els primers episodis actius de l’evolució de l’estrella. Metre que es pensa que la fase de nebulosa planetària dura al voltant de 10.000 anys, els astrònoms estimen l’edat de les parts filamentoses d’aquest halo tenen entre 50.000 i 90.000 anys.

[@more@]

Comentaris tancats a L’Ull del Gat

La rosa del Cosmos

Aquesta rosa que avui us regalo està situada a 3.330 anys-llum, a la constel·lació de Cefeu (Cepheus) i abraça uns 10 anys llum de grandària. Com que ningú pot viatjar a la velocitat de la llum segons la teoria de la relativitat d’Einstein, us l’he portat avui fins aquí perquè la pugueu admirar.

La imatge és de la nebulosa coneguda com NGC 7129, i el Telescopi Espacial Spitzer, sensible a la radiació infraroja, produeix una vista molt detallada. Subratllat en colors falsos veiem les partícules calentes de pols i gasos situades al voltant de les estrelles joves. La rosa conté estrelles adolescents que s’han nodrit d’aquesta pols, mentre que l’arrel verda prové d’estrelles en naixement la radiació de les quals excita el gas circumdant.

[@more@]

6 comentaris

El Llaç de Barnard que envolta Orió

Crèdits i Copyright: W. H. Wang (IfA, U. Hawaii)

Per què el cinturó d’Orion esta envoltat per una bombolla? Malgrat que resplendeixi com una nebulosa d’emissió, l’origen de la bombolla, denominada Llaç de Barnard, es desconeix fins ara. Les hipòtesis originàries inclouen els vents procedents de les brillants estrelles d’Orion i de les supernoves. El Llaç de Barnard és massa feble per a ser localitzat a simple vista. La nebulosa no va ser descoberta fins l’any 1895 per E. E. Barnard, amb exposicions de llarga durada sobre pel·lícula. El cinturó d’Orion és visible en forma de tres estrelles brillants que creuen el centre de la imatge que publiquem; les dues de la part superior són notablement blaves. Just a la dreta de l’estrella inferior del cinturó d’Orion hi ha una lleugera osca a una nebulosa d’emissió que, quan es veu a un major augment, es resol visualment com la Nebulosa del Cap del Cavall. A la dreta de les estrelles del cinturó està la brillant, coneguda i fotogènica Nebulosa d’Orion.

[@more@]

5 comentaris

El Delta de l’Ebre

ELS ULLS DE LA NASA

The Ebro River Delta, located along the eastern coast of Spain, is one of the largest wetland areas (320 km2) in the western Mediterranean region. The Ebro delta has grown rapidly—the historical rate of growth of the delta is demonstrated by the city of Amposta. This city was a seaport in the 4th Century, and is now located well inland from the current Ebro river mouth. The rounded form of the delta attests to the balance between sediment deposition by the Ebro River and removal of this material by wave erosion.

The modern delta is in intensive agricultural use for rice, fruit, and vegetables. White polygonal areas to the north and south of the Ebro River are paddy fields. The Ebro delta also hosts numerous beaches, marshes, and salt pans that provide habitat for over 300 species of birds. A large part of the delta was designated as Parc Natural del Delta de l’Ebre (Ebre Delta National Park) in 1983. A network of canals and irrigation ditches constructed by both agricultural and conservation groups are helping to maintain the ecologic and economic resources of the Ebro Delta.

[@more@]

2 comentaris

Albert Einstein, 50 anys

E = mc2

[@more@]

3 comentaris

Últims cometes del segle XX

Hale-Bopp 1997. Descobert el 23 de juliol de 1995.

Duració del seu any: 2.364 anys. Duració del seu dia: 11,34 hores. Diàmetre del nucli: 40 Km. Distància més propera a la Terra: 194.000.000 Km. (“Duració del seu any”: entenent per any del cometa, el temps que triga en donar una tomb al voltant del Sol. “Duració del seu dia”: entenent per dia del cometa, el temps que triga en dona una volta sobre si mateix.

Altres dades d’interès: Va ser descobert quan estava més enllà de l’òrbita de Júpiter per dos astrònoms aficionats nord-americans: Alan Hale (també astrònom professional) i Thomas Bopp. El temps de visibilitat “a ull nu” (19 mesos) va superar a qualsevol altra cometa de la història. Es va observar per primera vegada una cua neutra (de sodi i potassi) des del Observatori de Roque de los Muchachos i molècules mai abans no vistes en cap cometa. Un dels objectius de la Llançadora Espacial Discovery (agost 1998) va ser prendre imatges del Hale-Bopp per estudiar la morfologia de la coma i la cua, així com el seu comportament enfront el vent solar. Recordem que la cua dels cometes no segueix a l’estela de la seva trajectòria, sinó la de la direcció del vent solar.

[@more@]

1 comentari

Observatori de Roque de los Muchachos

Crèdits: Nik Szymanek (ING), IAC, ENO

Pel damunt dels núvols, a la part més alta d’una illa situada davant la costa d’Àfrica, un grup d’afinats telescopis inspecciona l’Univers. Fotografiats a la imatge que publiquem estan els telescopis de l’Observatori de Roque de los Muchachos a La Palma, una de les Illes Canàries (Espanya). El lloc és un dels principals emplaçaments d’observació a la Terra. Els telescopis, fotografiats d’esquerra a dreta, són el Carlsberg Meridian Telescope, el William Herschel Telescope de 4,2 metres, el Dutch Open Telescope, el Swedish Solar Tower, l’Isaac Newton Telescope de 2,5 metres, i el Jacobus Kapteyn Telescope d’1 metre.Observacions capdavanteres fetes recentment per aquests telescopis inclouen estrelles i galàxies formades als inicis de l’Univers, cometes trencant-se, i evidències de planetes al voltant d’estrelles de tipus solar.

[@more@]

1 comentari

Núvols, Sol, eclipsi

Crèdits i Copyright: Dorothy Verdin

Com pot ser que només una part del Sol desaparegui? Quan aquesta part està en realitat oculta al darrera de la Lluna. El passat divendres va ser visible el que ha estat, al mateix temps, el primer eclipsi parcial solar de l’any 2005, i el darrer eclipsi total de Sol fins al mes de març de l’any 2006. Durant un eclipsi solar, el Sol, la Lluna i la Terra estan alineats. L’eclipsi solar total va ser visible principalment des de l’Oceà Pacífic meridional mentre que un eclipsi solar parcial es podia veure d’un extrem a l’altre de Sud Amèrica i des d’una part menor d’Amèrica del Nord. La imatge composta que publiquem va ser captada amb una càmera digital portàtil el passat divendres. Després d’un dia de pluja al Mont Holly, a Carolina del Nord, als EUA, un Sol parcialment eclipsat es va entreveure momentàniament a través d’un cel ennuvolat. Després de captar una seqüència d’imatges, la millor pressa de l’eclipsi va ser combinada digitalment amb una de menys bona que mostrava un avió que hi passava.

[@more@]

2 comentaris

Meteorit

Poc després de les 7 del matí del 13 d’abril s’ha vist, a l’est de la Península Ibèrica, creuant el cel, un meteor molt lluminós tot i que ja era de dia. El fenomen, que ha cridat molt l’atenció dels que l’han vist, ha estat produït per un meteorit que, atret per la força de gravetat de la Terra, ha entrat a la nostra atmosfera i s’ha posat incandescent per la ficció amb l’aire. Després s’ha desintegrat. El meteor, amb un color predominantment verdós, anava perdent partícules que es veien en forma de guspires i deixava rera seu un núvol. Aquest aspecte és típic en aquest tipus de fenòmens que, si bé són espectaculars, no són excepcionals. (Vocabulari: Meteor o bòlid = fenomen lluminós. Meteorit = pedra provenint de l’espai que ocasiona un meteor). Informació: Agrupació Astronòmica de Sabadell.

[@more@]

2 comentaris

La superfície de Venus

Crèdits: E. De Jong et al. (JPL), MIPL, Magellan Team, NASA

Si es pogués donar una mirada a Venus amb els ulls d’un radar, això és el que es podria veure. Aquesta reconstrucció informàtica de la superfície de Venus es va generar a partir de dades procedents de la nau espacial Magallanes. La Magallanes va orbitar Venus i utilitzà el radar per a fer un mapa de la superfície del nostre planeta veí entre els anys 1990 i 1994. La Magallanes trobà moltes característiques de la superfície interessants, incloent-hi les grans doms circulars, amb uns 25 quilòmetres d’amplada com a mitjana, i que apareixen a la imatge que publiquem. Es creu que el vulcanisme és la causa de la creació dels doms, malgrat que el mecanisme precís de la seva formació és encara desconegut. La superfície de Venus és tan calenta i hostil que cap sonda de superfície ha sobreviscut més d’uns pocs minuts.

[@more@]

1 comentari