Vols espacials tripulats

Wernher Von Braun i els motors-coet F-1, del tipus que van impulsar els vols de l’Apollo a la Lluna. Un motor similar s’exposa al National Air and Space Museum del Smithsonian a Washington, D.C.

Des dels dies de l’Sputnik i de l’Explorer 1, milers de naus espacials han anat a l’espai, algunes d’elles duent passatgers humans. La primera persona que orbità la Terra va ser el rus Yuri Gagarin, el 12 de setembre de 1961. El primer nord-americà en fer el mateix fou John Glenn, que completà tres òrbites el 20 de febrer de 1962. Més de 26 anys més tard, a l’edat de 77 anys, Glenn retornà a l’espai a bord de la llançadora espacial.

El vol de Glenn va ser el primer del “Projecte Mercury” que utilitzà el míssil Atlas. Fou seguit pel “Gemini” les càpsules del qual, amb dos homes a bord, van ser posades en òrbita per coets Tità, més potents. Després vingueren les missions “Apollo” amb tres homes, primer volant al voltant de la Lluna i després aterrant sobre la seva superfície, el 20 de juliol de 1969. En total s’aconseguiren sis aterratges amb èxit, tots usant el coet gegant Saturn V, de 2700 tones, impulsat per cinc enormes motors de coet F-1. Un d’aquests motors es mostra al National Air and Space Museum (NASM) del Smithsonian Institution a Washington, així com la càpsula de John Glenn, un mòdul lunar i molts altres records dels primers temps dels vols espacials. La història dels vols espacials tripulats és llarga, fascinant i encara continua desenvolupant-se.

[@more@]

Comentaris tancats a Vols espacials tripulats

Saturn blau

Crèdits: Cassini Imaging Team, SSI, JPL, ESA, NASA

Tons de color blau clar destaquen a aquesta panoràmica de l’hemisferi nord de Saturn fotografiat des de la nau espacial Cassini. La imatge ha estat ajustada de manera aproximada al color blau natural de la llum solar visible dispersada per l’atmosfera superior del gegant gasós. Els coneguts anells de Saturn generen les ombres fosques que s’estenen creuant la imatge amb el crateritzat satèl·lit Mimas discretament present a l’extrem inferior esquerra. Mimas orbita més enllà dels anells interns principals, té 400 quilòmetres d’amplada i està a quasi 200.000 quilòmetres, unes 3 vegades el radi de Saturn, del centre del planeta. Mimas orbita lentament dins del feble i tènue anell E exterior de Saturn.

Els cels de Saturn són blaus, creiem, per la mateixa raó que els cels de la Terra també són blaus: les molècules de l’atmosfera dispersen la llum solar. A la Terra les molècules són oxigen (O2) i nitrogen (N2). A Saturn, les molècules són hidrogen (H2). Diferents planetes, diferents molècules però l’efecte és el mateix: la llum blava es dispersa per tot el cel. Altres colors també es dispersen, però no tant com el blau. Els físics ho anomenen "Dispersió de Rayleigh".

[@more@]

1 comentari

Eclipsi solar

Crèdits i Copyright: Fred Bruenjes (moonglow.net)

L’eclipsi solar del proper divendres serà un rar híbrid: semblarà breument com un eclipsi anular o com un eclipsi total segons des d’on sigui observat al llarg de l’estreta franja de l’ombra de la Lluna. Desafortunadament aquesta franja, mai superarà els 30 quilòmetres d’amplada, en la seva major part estarà creuant l’Oceà Pacífic, començant al sud de Nova Zelanda i tot just acabant a Veneçuela. Els observadors que estiguin a l’inici i al final de la franja d’ombra veuran un eclipsi anular de Sol, amb la silueta de la Lluna breument envoltada per un brillant anell de foc, mentre que els observadors que estiguin a la meitat de la franja seran testimonis d’una fase d’eclipsi total. Però la bona notícia és que sobre una regió molt més extensa del globus, que inclou Nova Zelanda i la major part d’Amèrica del Nord i del Sud, podrà veure’s un eclipsi parcial ja que la Lluna semblarà que li tregui un petit bocí al Sol. Si desitja observar l’eclipsi, prengui cura de fer-ho amb seguretat, i comprovi els horaris per a la seva situació concreta. Des de quins llocs es podrà veure aquest eclipsi solar? La fotografia que publiquem va ser enregistrada el novembre del 2003 des de l’interior de la franja de l’ombra de la Lluna que va travessar l’Antàrtida.

[@more@]

Comentaris tancats a Eclipsi solar

Els dos satèl·lits de la Terra

Crèdits: Tripulació de la missió STS-91, NASA

Mentre orbitava el planeta durant la seva missió del mes de juny de l’any 1998, la tripulació de la llançadora espacial Discovery fotografià aquesta panoràmica de dos satèl·lits de la Terra. A la protectora atmosfera del bell planeta blau es pot veure una gran quantitat de núvols de tempesta, i sobre el limbe del planeta està el que va ser el satèl·lit artificial més gran de la Terra, la llarga i prima estació espacial russa Mir. El punt brillant que està a la dreta de la Mir és el satèl·lit natural més gran de la Terra, la Lluna. La Mir orbitava el planeta terra una vegada cada 90 minuts a 320 quilòmetres per sobre de la seva superfície, el que significa a uns 6.500 quilòmetres del centre de la Terra. La Lluna l’orbita una vegada cada 28 dies a una distància d’uns 400.000 quilòmetres del centre de la Terra.

[@more@]

1 comentari

Quinze anys del Hubble

Aquest més d’abril, concretament el dia 24, celebrarem el 15è aniversari de l’enlairament del Telescopi Espacial Hubble a bord de la llançadora Discovery, en la missió STS 31 de la NASA. Des de llavors i fins avui, el Hubble ha estat probablement un dels instruments astronòmics més revolucionaris de tots els temps i, sens dubte, el més popular per al gran públic.

Originalment, i després del seu últim “pas per la ITV” espacial al març de 2002, es preveia tornar a realitzar una nova missió de manteniment i millora a l’any 2006. No obstant, la desintegració del transbordador Columbia i els seus set tripulants al febrer de 2003, va aturar totes les missions de les llançadores fins que no es resolguessin els problemes que van donar lloc a l’accident, missions entre les quals es trobava la prevista cap al Hubble. Les llançadores espacials són els únics vehicles capaços de prestar servei al telescopi espacial, que orbita a uns 600 quilòmetres d’altura sobre la Terra. Les noves i estrictes directrius de seguretat de les llançadores especifiquen que únicament es realitzaran vols cap a l’Estació Espacial Internacional, la qual orbita en una inclinació i altura diferent a la del Hubble, amb la qual cosa qualsevol missió tripulada cap al telescopi queda descartada.

Així, doncs, el futur del Hubble depèn ja solament de la seva resistència. Quan les seves bateries i giroscopis fallin (i segons la NASA, els queda una vida útil d’un parell d’anys, com a molt) el telescopi espacial quedarà sense energia i sense possibilitat d’orientació. El seu final sembla ser el d’utilitzar un petit coet automàtic que s’acoblaria a un extrem per a dirigir-lo cap a una reentrada controlada sobre l’Oceà Pacífic.

[@more@]

1 comentari

Amor i guerra a la llum de la Lluna

Crèdits i Copyright: Fred Espenak (cortesia de http://www.mreclipse.com/MrEclipse.html)

Venus, denominat així per la deessa romana de l’amor, i Mart amb el mateix nom que el déu de la guerra, s’acosten a la  llum de la Lluna en aquesta adorable imatge del cel captada el 14 de maig de 2002 des de Dunkirk, Maryland, USA. És una exposició de 4 segons a la llum del crepuscle feta amb una cambra digital que també enregistra la llum reflectida per la Terra que il·lumina la part fosca de la jove Lluna creixent. Venus llueix com el tercer objecte més brillant al cel vist des de la Terra, després del Sol i de la mateixa Lluna, i ha estat apareixent com el brillant estel vespertí al panteó de planetes alineats cap a l’oest durant abril i maig. La llum que reflexa Venus és tan intensa que produeix una notable espiga a la imatge. Molt més dèbil, Mart està a la part inferior de la fotografia, entre tres branques que apareixen mogudes per la brisa. A finals de juny, Mart serà més difícil d’observar ja que estarà prop de l’horitzó, però Venus i el seu pare Júpiter s’aproparan, possibilitant un espectacular parell de brillants planetes cap a l’oest.

[@more@]

2 comentaris

Venus

Venus és el segon planeta més a prop del Sol. És l’objecte més brillant del cel, després del Sol i la Lluna. A aquest planeta se l’anomena l’Estel de l’alba, quan apareix per l’Est a l’alba, i l’Estel de la tarda quan està situat a l’Oest al capvespre. A causa de les distàncies de les òrbites de Venus i la Terra des del Sol, Venus no és visible mai més de tres hores abans de l’alba o tres hores després de l’ocàs.

Venus gira molt lentament sobre el seu eix i la direcció és retrògrada (contrària a la de la Terra). Curiosament, quan els dos planetes estan més a prop, sempre mira cap a la Terra la mateixa cara de Venus. En aquestes ocasions, es pot observar aquesta cara i es poden traçar mapes mitjançant radiotelescopis amb base a la Terra.

Tot Venus està cobert de núvols i té una atmosfera densa, el que dificulta el seu estudi des de la Terra; la major part dels coneixements que es tenen del planeta s’han obtingut mitjançant la utilització de vehicles espacials, en concret aquells que han descendit a través de l’atmosfera portant sondes. La temperatura de la superfície de Venus és molt uniforme i arriba a uns 462°C; la pressió de la superfície és 96 vegades la de la Terra. L’atmosfera està formada gairebé en la seva totalitat per diòxid de carboni (CO2). La base dels núvols està a 50 km de la superfície i les partícules d’aquests núvols són sobretot àcid sulfúric concentrat. El planeta Venus no té un camp magnètic perceptible.

[@more@]

2 comentaris

Les constel·lacions

Una constel·lació és cadascuna de les 88 zones en que hom divideix l’esfera celest (planisferi celest). Procedeixen de les agrupacions d’estels que foren imaginades a l’antiguitat, bé que actualment la zonificació acceptada és un conveni. La Unió Astronòmica Internacional fixà, en el seu primer congrés a Roma (1922), les constel·lacions que calia conservar, amb el seu nom llatí i la seva abreviatura, i durant les dues assemblees generals següents hom en fixà els límits precisos per mitjà d’arcs de meridià i de paral·lels celests. D’aquesta manera tenim, per exemple, el nom corrent de Taure, el nom llatí Taurus, el genitiu Tauri i l’abreviatura Tau.

Els estels més importants d’una constel·lació són anomenats mitjançant una lletra grega o un nombre que acompanya el genitiu del nom llatí de la constel·lació. Centrades per les dotze constel·lacions del zodíac, hom anomena constel·lacions boreals les 29 al nord, i constel·lacions australs les 47 al sud, amb noms tan suggeridors com Balena, Cavallet de Pintor, Centaure, Escultor, Cassiopea, Cotxer, etc.

[@more@]

1 comentari

El castell del Gran Carro

Les estrelles del Gran Carro, un asterisme força conegut a la constel·lació Ursa Major, és fàcil de reconèixer a aquest espectacular paisatge celest. De fet, els observadors de l’hemisferi nord sovint segueixen la direcció de la línia definida per les dues estrelles del seu extrem dret. Seguint-la fins a fora de la part superior de la imatge que publiquem, aquesta línia porta a l’estrella Polar, l’Estrella del Nord, convenientment ubicada prop del pol nord celest. Seguint l’arc del tiratge del carro també porta a una altre ben conegut far celest boreal. Però tanmateix, aquesta escena de somni porta cap a un castell brillant situat al cim d’una muntanya. El Castell del Gran Carro podria ser un nom apropiat per a aquesta impactant panoràmica, però el seu nom tradicional és el Castell Hohenzollern. Suspès per sobre d’un mar de núvols que esmorteeix les lluminàries de les ciutats que estan a sota, el castell està a la serralada dels Alps de Suàvia al sud d’Alemanya, un àrea que una vegada fa ser un mar primitiu.

[@more@]

1 comentari

Ossa Major

Aquesta constel·lació serveix com a punt de partida per trobar-ne d’altres. Per a localitzar-la basta mirar cap el nord, i allà veurem les set estrelles principals de l’asterisme, dibuixant el quadrilàter(cos de l’ossa) i les altres tres traçant una corba (la cua).

La llegenda ens diu que Cal·listo era una nimfa que estava al servei de la deessa de la caça, Àrtemis, la qual exigia a les seves companyes la mateixa castedat que ella practicava. Cal·listo va ser seduïda per Zeus, i quan Àrtemis es donà que estava embarassada, la va transformar en ossa, va cridar a la gossada i la va llançar contra ella. Espantat, Zeus, la va acollir, i la va pujar als cels convertint-la en constel·lació. Observeu que la cua és més llarga del que és normal en aquests animals; això és degut a que per llançar-la cap el cel, Zeus la va agafar, sí!, per la cua. Des de molt antic també es coneixia com el Carro.

[@more@]

Comentaris tancats a Ossa Major