La llegenda de Lleó

LLEÓ (LEO): les estrelles més brillants d’aquesta constel·lació són de primera, segona i tercera magnitud. La seva forma ens evoca la d’aquest animal fort i potent. El seu nom pot estar derivat del fet que els lleons anaven a la vora del riu Nil en el moment de la seva inundació per fugir de la sequera. La inundació coincidia amb l’arribada del solstici d’estiu, quan el sol s’introduïa a la porció del cel on es troba Leo. El moviment de precessió (moviment retrògrad ¾cap a l’oest¾ del punt vernal sobre l’eclíptica que és conseqüència de la precessió de l’eix de rotació de la Terra) ha canviat de llavors ençà la posició del solstici dins de la constel·lació de Cranc (Cancer), però la correspondència de la figura d’un lleó amb el nom d’aquesta agrupació d’estrelles és òbvia. El símbol del cap d’un lleó s’inscrivia a les portes que obrien els canals d’irrigació de la vall del Nil.

MESOPOTÀMIA: els lleons eren una nosa i un perill per a la gent de Mesopotàmia. La cacera del lleó va convertir-se en l’esport popular dels reis i una necessitat per tal d’evitar baixes entre la seva població. El lleó està associat a la deessa dels guerrers Istar. Les representacions del rei heroi Gilgamesh sovint el mostren amb una vara a una mà i un lleó a l’altra. La forma de falç de la constel·lació que contenia la brillant estrella Regulus era prou coneguda entre els pagesos de l’antiga Mesopotàmia. A l’època que el solstici s’introduïa dins de la falç tenia lloc la recol·lecta dels cereals. Aquesta porció de la constel·lació es coneixia com Gis-mes, la simitarra corba.

EGIPTE: l’esfinx de Gizeh data de la quarta dinastia, igual que l’esfinx siriana d’Isnel, un lleó amb ales i la cara d’una dona. Aquests estan relacionats amb la posició del Sol amb Leo durant el soltici, la inundació del Nil i el retorn dels lleons des del desert fins al riu.

GRÈCIA: el conqueridor de Nemea, el primer dels dotze treballs d’Hèracles, està simbolitzat per aquesta agrupació d’estrelles. Segons la llegenda, Hera va ordenar la creació del lleó al costat de la Lluna, Selene, que situava el lleó en una cova a les Muntanyes Nemea on va tenir lloc la batalla entre Hèracles i Leo. Després de matar al lleó, Hèracles va dur la seva pell com a símbol de poder.

ASTRONOMIA ÀRAB: una primera constel·lació àrab anomenada Asad, el lleó, s’estenia llavors, de fet, per sobre una porció de cel molt més gran. Incloïa estrelles de Cranc (Gemini), de Balança (Libra) i tan lluny cap al nord com l’Óssa Major (Ursa Major), i al sud fins a Hydra. Més tard es va reduir la seva mida i es va canviar el nom a Leo per lligar-lo amb els atlas clàssics.

ÍNDIA: existeixen 250 himnes al Rig-Veda dedicats a Indra. Aquest déu de les pluges, el llam i el solstici tenia el mateix poder que els déus d’Egipte responsables de les inundacions del Nil. Quan el Sol ingressava a aquesta constel·lació, l’estació dels Monzons tornava la fertilitat i la vida a la gent de l’Índia. Leo representava Indra anant amb el Sol al seu punt més alt en el cel en aquesta època de l’any.

[@more@]

1 comentari

Lluna i Planetes al costat de la Torre Eiffel

(no us perdeu els interessants enllaços, sobretot l’animació de les llunacions i les espectaculars fotografies dels astres sobre el cel nocturn de París)

The great evening grouping of planets is coming to an end. Before all the planets went their own separate directions, however, the Moon was kind enough to pose with some of them. The planets in the above picture, taken last week, are Venus and Jupiter. Mars, Saturn, and even Mercury appear to the lower right of Venus but are too dim to be seen. Over the next two weeks, the Moon will rise later and later passing a full phase on May 26. Venus and Jupiter will continue to shine, moving together until their closest approach on June 3. The Eiffel Tower, however, is expected to remain right where it is.[@more@]

4 comentaris

Mercuri

Mercuri és el planeta més proper al Sol. Es troba a una distància aproximada del Sol de 58 milions de km i té un diàmetre de 4.875 km. Mercuri orbita voltant el Sol cada 88 dies (any del planeta). Els estudis de radar del planeta mostren que gira sobre el seu eix una vegada cada 58,7 dies o cada dues terceres parts del seu període orbital; per tant, gira una vegada i mitja sobre el seu eix durant cada període orbital. Atès que la seva superfície és abrupta, porosa i de roca fosca, Mercuri és un mal reflector de la llum solar.

Mercuri és el més petit dels planetes sòlids o terrestres. Al 1974 una sonda interplanetària americana, la Mariner 10, va realitzar tres passades per les seves proximitats, transmetent-nos les imatges d’un món amb molts cràters i sense atmosfera, que sembla un bessó més gran de la Lluna.

Mercuri té una densitat completament anàloga a la terrestre, 5,42 g/cm3, fent suposar un elevat percentatge de ferro en la composició interior del planeta. Com a conseqüència de l’elevada massa del planeta la gravetat en la seva superfície és comparable amb la de Mart: al voltant del 50 per cent de la terrestre. La seva extrema proximitat al Sol i el fet que, en la pràctica, no posseeix una atmosfera, li fan experimentar les més elevades variacions tèrmiques existents en un planeta. En aquestes condicions els científics exclouen que el planeta pugui albergar qualsevol forma de vida.

[@more@]

2 comentaris

Equinocci Vernal

Crèdits: tripulació de la STS-68, NASA

Avui (l’article està datat el passat dia 20) el Sol creua l’equador celest en direcció al nord, assenyalant així l’Equinocci Vernal: el primer dia de la primavera a l’hemisferi nord i de la tardor al sud. Equinocci significa "nit igual" i, amb el Sol a l’equador celest, els habitants de la Terra viuran 12 hores de llum de dia i 12 hores de foscor. Per a aquells que estiguin a l’hemisferi nord, les hores diürnes aniran augmentant, amb el Sol cada vegada més alt al cel a mida que s’acosta l’estiu. Unes poques setmanes després de l’equinocci de tardor a l’hemisferi nord de l’any 1994, la tripulació de la Llançadora Espacial Endeavor enregistrà aquesta imatge del Sol que sembla suspès del limbe de la Terra. La claror il·lumina  l’aleró vertical de l’Endeavor (que està apuntant cap a la Terra) juntament amb l’equip de radar a la bodega de càrrega. S’espera que la llançadora espacial torni a volar a finals d’aquest any amb el llançament de la STS-114.

[@more@]

Comentaris tancats a Equinocci Vernal

Volar lliure per l’espai

Crèdits: Tripulació del STS-41 B, NASA

A uns 100 metres de la bodega de càrrega de la llançadora espacial Challenger, Bruce McCandless II va allunyar-se més del que mai havia fet abans. Guiat per una Manned Maneuvering Unit (MMU), l’astronauta McCandless, fotografiat a la imatge que publiquem, va flotar lliure a l’espai. McCandless i el seu company astronauta de la NASA Robert Stewart van ser els primers en experimentar un "passeig espacial sense lligams" similar durant la missió 41-B de la Llançadora Espacial l’any 1984. La MMU funciona llençant brolls de nitrogen i  ha estat utilitzada per a desplegar i recuperar satèl·lits. Amb una massa d’uns 140 quilograms una MMU és pesada a la Terra, però, com tot, no té pes a l’espai. La MMU va ser substituïda el 2001 per la SAFER, una unitat de propulsió similar a una motxilla.

[@more@]

3 comentaris

El lloro astronauta

"El lloro" preparant-se per ser el primer astronauta lloro de la història llorícola

sala d’enlairament cap a la galàxia

la nau galàctica de "El lloro" astronauta

[@more@]

5 comentaris

Posta de Lluna al planeta Terra

Crèdits: Equip STS-35, NASA

Durant la missió astronòmica Astro-1 del desembre de 1990, els astronautes de l’Space Shuttle van fotografiar aquesta impressionant imatge  de la Lluna plena ponent-se sobre el limbe de la Terra. Al fons, alçant-se sobre núvols de vapor d’aigua condensat està el límit de la troposfera, l’estrat més baix de l’atmosfera que sosté la vida al planeta. Una llum solar blava molt escampada, l’estrat atmosfèric superior, la estratosfera, s’esvaeix espectacularment en el fons negre de l’espai. La Lluna i els núvols són importants elements visuals de moltes altres imatges del planeta Terra força conegudes, incloent-hi la famosa "Moonrise, Hernandez, New Mexico" d’Ansel Adams, fotografiada al 1941.

[@more@]

3 comentaris

Taurus

Una forma senzilla d’arribar a Taure és seguir l’alineació de les tres estrelles del cinturó d’Orió en direcció nord-oest; el punt d’arribada és, aproximadament, una estrella de color vermellós, Aldebaran, l’estrella alfa de la constel·lació de Taure.

 

Segons una de les llegendes, Taure representa al bou en què es va transformar Zeus per a seduir Europa, la filla d’Agenor, rei de Fenícia. Aquesta jove estava jugant vora la mar, quan es va acostar un ramat de bous. Entre ells destacava un de blanc, formós, que no era altre que Zeus. Europa es va sentir atreta pel bou i li va penjar garlandes sobre les banyes. L’animal la va fer pujar sobre els seus lloms i, abans de què es donés, es va llançar a la mar i començà a nedar fins que arribà a Creta, on va tornar a recuperar l’aspecte d’un déu. Zeus va aconseguir conquerir Europa i d’aquesta unió va néixer Minos. Altres histories conten que es tracta d’un animal que guarda les Plèiades del gegant Orió.

Al 1.054, els astrònoms xinesos observaren una estrella nova en la regió corresponent a la constel·lació de Taure. Amb el pas dels dies, la lluminositat de l’estrella va augmentar fins a poder-la veure inclusiu durant el dia. Després va començar a perdre brillantor fins a fer-se invisible. Avui sabem que l’astre era una supernova, és a dir, una estrella que mor en una explosió al final del seu cicle. Les restes d’aquella explosió és M1, la nebulosa del Cranc, situada a la vora de Zeta Tauri.

[@more@]

2 comentaris

Superfície lunar

La Lluna està gairebé totalment privada d’atmosfera, inerta i pràcticament immutable des de l’època en que es va formar l’actual escorça, fa tres mil milions d’anys. És un lloc on es conserven els testimoniatges de fets que es remunten als orígens del Sistema Solar. La falta d’atmosfera causa la gran diferència tèrmica que existeix entre les parts de la Lluna exposades al Sol, més de 100 graus, i les que estan a l’ombra, que poden arribar als 150º sota zero.
La primera diferència que es nota observant a primera vista la superfície del nostre satèl·lit natural, és l’existència de regions més fosques en un context global més clar, conegudes com mars i terres. Però a la Lluna no hi ha traces d’aigua o, almenys, no ha estat trobada fins ara. Els mars lunars tenen noms com Oceà de les Tempestats o Mar de la Tranquil·litat.
Si observem la Lluna amb l’ajut d’un instrument òptic, veurem també molts cràters provocats per la pluja de blocs de diferent grandària que assolaven al Sistema Solar en l’època de la formació dels planetes, quan la pluja d’asteroides i meteorits era més intensa. Només els cossos amb poca o cap atmosfera els han conservat intactes. Avui els meteorits continuen caient sobre la Lluna, però a un ritme enormement més baix.

[@more@]

3 comentaris

Regulus

Regulus, a la constel·lació de Lleó, és una estrella gegant cinc vegades més gran que el Sol, però amb un gir molt més ràpid al voltant del seu eix. Mentre que el Sol dóna una volta en poc menys d’un mes, Regulus ho fa en menys de 16 hores. El seu eix de rotació està inclinat 86º respecte a la direcció nord del cel i, curiosament, el moviment de l’estrella en l’espai és en la direcció d’aquest eix.
 

Regulus té forma d’ou
Durant dècades els científics han observat que Regulus, l’estrella més brillant de la constel·lació de Lleó, coneguda també com Alpha Leonis, gira molt més ràpidament que el Sol. Però ara un grup d’astrònoms de la Universitat Estatal de Geòrgia (USA), liderats per Hal McAlister, han detectat per primer cop les deformacions que aquesta rotació produeix en la forma de l’estrella. En el seu mesurament van poder conèixer la mida i la forma de l’estrella, la diferència de temperatura entre les seves regions equatorials i polars i l’orientació del seu eix de gir. És el primer resultat obtingut amb el nou conjunt de telescopis CHARA que va iniciar les seves operacions a finals de l’any 2004.

D’acord amb McAlister, mentre que el Sol gira en l’equador a una velocitat de 7.200 quilòmetres per hora, corresponents a una volta en uns 25 dies, l’estrella Regulus ho fa a més d’un milió de quilòmetres per hora. Tal velocitat produeix una força centrífuga amb l’efecte de deformar l’estrella de tal manera que el seu diàmetre equatorial és una tercera part més gran que el polar. De fet, si Regulus girés un 10% més ràpid del que ho fa ara, la força centrífuga excediria a la gravitatòria i l’estrella es desintegraria.

El conjunt de telescopis CHARA és un nou grup interferomètric situat en el Mont Wilson, Califòrnia (USA), i consta de sis telescopis d’un metre de diàmetre que operen conjuntament com si fossin un de tot sol de 330 metres de diàmetre. No pot veure objectes tan tènues com ho fan telescopis individuals de diàmetre més gran, però pot percebre en els cossos brillants detalls que cap altre equip té la capacitat de detectar.

 

[@more@]

Comentaris tancats a Regulus