Al cap de dos-cents anys del descobriment de l’estela de pedra de basalt negre més famosa de la història, que va propiciar el poder desxifrar els misteriosos pictogrames egipcis, la humanitat està a punt d’arribar a una nova pedra, i trobar potser la resposta a un misteri ancestral: el de l’origen de la vida a la Terra. Un misteri que, segurament, s’amaga en els cometes. Aquest cop, però, l’expedició haurà d’arribar fins el cometa Churyumov-Gerasimenko, un cometa de quatre quilòmetres de diàmetre que es va descobrir l’any 1969, i que l’Agència Espacial Europea ha escollit per fer-hi arribar la nova Rosetta, un laboratori en miniatura de cent quilos de pes que viatja en aquests moments dins d’una sonda de tres tones.
El 2 de març, l’Arianne 5 es va enlairar des de la base de Kourou, a la Guaiana Francesa, amb la Rosetta a bord. El primer repte per al coet europeu ha estat aconseguir posar per primer cop un giny més enllà de la gravetat terrestre. I per aconseguir-ho, no n’hi ha prou amb els quatre milions de cavalls de potència que donen els cinc coets de l’Arianne. La sonda necessitarà altres fonts d’energia per arribar al cometa.
Les turbines, que seran dirigides des de la Terra o bé des del programari de la nau, estaran alimentades només per generadors fotovoltaics. El problema és que durant el viatge cap al cometa, la "Rosetta" s’allunyarà cada cop més del Sol. Fins al punt que quan estigui a punt per aterrar, només li arribarà un 4% de l’energia solar que ens arriba a la Terra. Això ha obligat a dissenyar unes cèl·lules solars noves que es distribueixen en dues ales de trenta metres de llargada i que desplegades ocupen una superfície de seixanta-quatre metres quadrats. Amb aquest dispositiu solar es podran obtenir uns 400 watts.
Tot i que s’han desenvolupat models informàtics de com pot ser el sòl del cometa, només es podrà saber del cert després de l’aterratge del laboratori. Tot i que no se’n sap exactament la massa, la "Rosetta", que a la Terra pesa cent quilos, només pesarà uns quants grams a la superfície del Chury, per la qual cosa el sistema d’airbags faria rebotar la sonda cap a l’espai exterior. Per això, el minilaboratori s’haurà d’ancorar a la superfície del cometa amb tres arpons. Mentre es desenvolupi la maniobra, un sistema de cambres panoràmiques ens donarà una visió general de la zona d’aterratge.
Poc a poc, el cometa, amb la "Rosetta" com a passatger al damunt, s’anirà acostant al Sol en un vol rasant a cent trenta-cinc mil quilòmetres per hora. La seva temperatura anirà augmentant. Llavors començarà a ser actiu. Quan s’escapin gasos i pols de dintre seu, ja es podrà observar la cua del cometa. De les anàlisis d’aquests gasos i d’aquesta pols que farà el laboratori "Rosetta", s’espera trobar la resposta a l’enigma de l’origen de la vida al nostre planeta.
Imatge de la protuberància solar del dia 28 d’octubre de 2003. Aquesta immensa flamarada va tenir una durada d’una mica més d’una hora i va comportar una erupció de mil milions de megagrams (Mg o tones mètriques) a la corona solar i l’emissió de partícules a velocitats pròximes a la de la llum que van pertorbar la magnetosfera terrestre. (font: Earth Observatory)
Una flamarada solar massiva va fer erupció des de la superfície del Sol a les 9:51 UTC el 28 d’octubre de 2003. La flamarada solar va persistir durant més d’una hora, culminant a les 11:10 UTC. Associat amb la flamarada, va tenir lloc una expulsió de mil milions de tones, o més, de gas des del Sol cap a la corona exterior. Tant la flamarada com l’expulsió massiva coronal, van accelerar partícules elèctriques carregades d’alta energia i les van llançar a velocitats properes a la de la llum directament cap a la Terra. La llum triga aproximadament vuit minuts per viatjar des del Sol fins a la Terra, i aquestes partícules van fer el viatge en menys d’una hora. NOAA va pronosticar que l’expulsió massiva coronal afectaria la magnetosfera de la Terra en algun moment de l’endemà (29 d’oct.), probablement pels vols de les 12 UTC. (Per a més detalls podeu clicar el lloc web de NOAA Today’s Space Weather)
Saturn és visible totes les nits en aquests mesos, i és sempre una joia poder observar-lo al telescopi. Mentrestant, la nau Cassini, després de l’èxit en la missió de Huygens, continua les seves òrbites al voltant del planeta anellat. L’expert en imatge digital Mattias Malmer ha realitzat un espectacular mosaic de 102 imatges de la Cassini agafades el passat 6 d’octubre en els filtres vermell, verd i blau. Les imatges en brut sense calibrar es trobaven a l’arxiu públic de la web de Cassini, i Malmer va utilitzar la seva experiència per a combinar-les en aquesta fantàstica composició que ens deixa bocabadats.
La sonda espacial Cassini va arribar a la seva destinació final, el planeta Saturn, a finals del 2004. Després del seu enlairament des del Cap Canyaveral (Florida), el 15 d’octubre de 1.997, va realitzar dues aproximacions a Venus (abril del 1.998 i juny del 1.999), una aproximació a la Terra (agost del 1.999) i una a Júpiter (desembre del 2.000), en unes òrbites per tal de prendre prou embranzida per atansar-se al sistema de Saturn, el seu objectiu científic. El 18 d’agost del 1.999 passava entre la Terra i la Lluna per continuar el seu camí vers el sistema solar exterior. En el moment del seu màxim apropament a la Lluna, a una distància aproximada de 377.000 quilòmetres, els directors de la missió provaven els sistemes de captura d’imatges de la Cassini en aquest cos celest més familiar. Aquesta composició de fotos mostra tres imatges lunars que resulten de les regions verdes, blaves, i ultraviolades de l’espectre (d’esquerra a dreta). El detall que destaca a la part alta de cada imatge és la foscor al voltant del “Mare Crisium”. Situat al NE de la Lluna (20ºN, 60E) , el Mare Crisium té 560Km d’Est a Oest i 448 en direcció Nord-Sud.
No lluny de la Terra, a una distància mitjana de 384.000 km, orbita la Lluna, el seu únic satèl·lit. A causa de que el diàmetre de la Lluna respecte al del nostre planeta és de poc menys d’1/3, inusual per a un satèl·lit, alguns estudis han formulat la hipòtesi que el sistema Terra-Lluna sigui un planeta doble. Tanmateix, la diversitat de composició no recolza aquesta idea i avui es pensa sobretot en un procés de captura.
El pla de la seva òrbita està inclinat uns 5 graus respecte al pla de l’òrbita que la Terra realitza al voltant del Sol. Per fer un volt completa en la seva òrbita el nostre satèl·lit empra 27,3 dies, el mateix temps que la Lluna empra per realitzar un gir sobre el seu propi eix. Per això la Lluna dirigeix cap a la Terra sempre la mateixa cara.
Mentre la Lluna gira al voltant de la Terra, nosaltres veiem zones variables del seu hemisferi il·luminat pel Sol, el que condueix a aquest fenomen conegut com a fases lunars: Lluna nova, quart creixent, lluna plena i quart minvant.
Aquesta imatge ultraviolada d’una aurora se superposa sobre la imatge de les llums de les ciutats, presa des d’un satèl·lit meteorològic. El vehicle espacial Cronometat feia tres passades sobre el cel d’EUA després del cim de la tempesta solar del 5 de novembre passat (NASA/APL/Meteorological Satellite Applications Branch, Air Force Weather Agency)
L’aurora és un fenomen preciós que es pot observar al cel de les latituds nòrdiques (Escandinàvia, Escòcia, Canadà…), tot i que algunes poques vegades, sobretot des de cels clars dels Pirineus, també es pot observar a Catalunya.
L’explicació física d’això cal buscar-la en el Sol i en el camp magnètic de la Terra. El Sol, a causa de les reaccions nuclears que tenen lloc al seu interior, expulsa partícules carregades, protons i electrons, cap a l’exterior a gran velocitat. Aquestes viatgen formant l’anomenat "vent solar". Quan arriben a l’alçada de la Terra, interactuen amb el camp magnètic del Planeta (la Terra té un camp magnètic, que permet que ens puguem guiar per la brúixola, gràcies al nucli de ferro que hi ha al centre del planeta). Quan una partícula carregada (els protons tenen càrrega positiva i els electrons negativa) xoca amb un camp magnètic, aleshores, s’accelera i emet radiació electromagnètica: llum, perquè ens entenguem. Així, les aurores boreals (i australs, que és com s’anomenen a l’hemisferi sud) són la llum que resulta del xoc de les partícules carregades del vent solar amb el camp magnètic terrestre.
Finalment, per què és tan difícil veure una aurora boreal a Catalunya i en canvi relativament fàcil prop dels casquets polars? Doncs perquè el camp magnètic terrestre és més intens prop dels pols i, per això, les partícules del vent solar tenen més xocs allí. El nombre i la intensitat de les aurores (algunes poden ser tan intenses que fins i tot permeten llegir un llibre amb la seva claror) depèn també del nombre de partícules carregades que vénen del Sol; i aquest fet depèn de l’activitat del Sol. El Sol no sempre mostra la mateixa activitat: cada 11 anys té un màxim d’activitat i és aleshores quan és més probable que veiem aurores a Catalunya, ja que el Sol ens envia més partícules.
Imatge detallada de la galàxia NGC 1300 captada pel Telescopi Espacial Hubble. (NASA, ESA i The Hubble Heritage Team¾STScl/AURA¾)
IMPRESSIONANT VISTA DE NGC 1300
Una de les imatges més grans mai captades d’una galàxia sencera es aquesta que aquí es presenta de NGC 1300, de tipus espiral barrat, situada a uns 69 milions d’anys llum, a la constel·lació d’Eridanus. El Hubble va ser capaç d’obtenir aquesta impressionant vista amb una resolució suficient per a poder plasmar-la en una fotografia de 240 per 120 cm.
Gràcies a l’elevada resolució fotogràfica aconseguida, s’ha pogut detectar un no acabar de detalls fins, alguns dels quals mai s’havien vist abans ni en el nucli, ni en els braços, ni en el disc d’aquesta galàxia. Es poden distingir perfectament estrelles supergegants (tant blaves com vermelles), i grups d’estrelles i regions de formació estel·lar. Igualment s’observen núvols de pols fosc que ens assenyalen unes estructures molt fines en el disc i en la barra. De fons es veuen nombroses galàxies, inclusiu, a través de la part més densa del disc de NGC 1300.
Al centre de la barra central de la galàxia veiem el seu nucli, que també posseeix una espècie de sistema espiral com si fos una galàxia en miniatura. El diàmetre d’aquesta estructura és d’uns 3.300 anys llum. Aquest efecte només es nota en galàxies com aquesta en la que la barra té un mida molt gran.
Un estudi realitzat per mitjàdel Telescopi Espacial de Raigs X Chandra ha donat com a resultat la possibilitat de que un eixam de 10.000 o més forats negres estiguin girant al voltant d’un altre supermassiu que es troba al centre de la nostra Galàxia, la Via Làctia. Aquests forats negres són més aviat petits, ja que tenen la massa d’una estrella mitjana i podrien haver emigrat cap al centre galàctic en el decurs de diversos milers de milions d’anys. El descobriment es va realitzar dins d’un programa del Chandra dedicat a estudiar la regió de Sagittarius A*, el gran forat negre del centre de la Galàxia, i anunciat per Michael Muno, de la Universitat de Califòrnia (USA).
Un dels autors de l’estudi, Mark Morris, també de la Universitat de Califòrnia, havia pronosticat fa una dècada que els forats negres podrien caure cap al centre galàctic mitjançant un procés anomenat “fricció dinàmica”. Els forats negres que giren al voltant del centre atreuen a les estrelles veïnes i aquestes, al seu torn, atreuen als forats negres. L’efecte és que els forats negres cauen cap al centre mentre que les estrelles es mouen cap a l’exterior. El mateix efecte es podria aplicar a les estrelles de neutrons, però en una menor mesura ja que tenen menys massa.
FORAT NEGRE – És un objecte d’una gravetat tan forta que ni tan sols la llum pot escapar d’ell. Els forats negres representen l’últim estadi d’evolució de les estrelles massives (de 10 a 15 vegades la massa del Sol). Si una estrella massiva es converteix en supernova, el que resta de l’estrella, després de la violenta explosió, és una estrella morta, que s’ha quedat sense carburant. Sense que hi hagi forces que contrarestin a la de la gravetat, aquesta estrella morta es col·lapsarà sobre si mateixa, fins a convertir-se en un punt de volum zero i infinita densitat, creant el que es coneix com una “singularitat”. A mesura que la densitat s’incrementa, la trajectòria dels raigs de llum emesos per l’estrella es corben fins que eventualment circumden a l’estrella. Qualsevol fotó emès es troba atrapat en una òrbita degut a l’intens camp gravitatori. Degut a que la llum no pot escapar un cop l’estrella assoleix infinita densitat, a aquest objecte se l’anomena forat negre.
El caràcter no lineal i iteratiu dels sistemes de la naturalesa permet que instruccions molt senzilles originin estructures extremadament complexes. La física de la complexitat busca regles simples que expliquin aquests organismes complexos. L’astrofísic Inanacio García de la Rosa parteix de la piràmide de l’evolució (que inclou quarks, nuclis atòmics, àtoms, molècules simples, biomolècules cèl·lules, organismes i societats) per tractar la complexitat: "La major part de la matèria -assenyala- es troba als estadis inferiors i no forma elements més desenvolupats, de manera que la piràmide va tancant-se; nosaltres som una minoria en comparació amb tot el material que hi ha en l’Univers. La piràmide va de l’abundància del senzill a la complexitat de l’escàs".
Aquest concepte guarda relació amb el de llenguatge, que parteix de les lletres i passa per les paraules, frases, paràgrafs, capítols, llibres, etc. amb la peculiaritat que les lletres no tenen res a veure amb les paraules i així successivament. De la mateixa manera que la "z" no està emparentada amb el concepte de "blau", les molècules que donen origen a una zebra no determinen la seva constitució. Les estructures complexes tenen propietats alienes als ingredients anteriors, la qual cosa planteja un problema per a la ciència, que perd la seva capacitat de predicció.
En la física clàssica es pressuposa que els objectes són independents de l’escala que s’empri per mesurar-los i que existeix la possibilitat de relacionar-los amb la seva mesura exacta. No així en la geometria fractal i la lògica borrosa, instruments emprats pels científics del caos. Bart Kosko, autor de la crida lògica borrosa, afirma de manera taxativa que "com més de prop es mira un problema al món real, tant més borrosa es torna la seva solució".
Però si la precisió difumina encara més l’objecte d’estudi, quina estratègia s’ha d’emprar per estudiar els sistemes complexos? Aquí intervé la teoria de la totalitat, que concep el món com un tot orgànic, fluid i interconnectat. Si alguna cosa falla no ha de buscar-se la "part danyada", com en el cas d’un televisor o una rentadora, sinó que cal revisar el sistema al complet, es tracta d’una unitat indissoluble. El gran error històric de la ciència consisteix a observar la naturalesa de manera fragmentada i explicar-ho tot mitjançant la suma de parts, ignorant dues qüestions primordials: la impossibilitat de "posar la totalitat a la butxaca", perquè la butxaca també forma part d’ella, i la dependència que existeix entre l’observador, l’observat i el procés d’observació; l’home integra la realitat, de manera que la seva mera presència altera l’objecte d’estudi.
L’obsessió per interpretar el caos des del punt de vista de l’ordre ha de deixar pas a una interpretació global, que salva les fronteres de les diferents disciplines i accepta la paradoxa que converteix el simple i el complex, l’ordre i el caos, en elements inseparables. De fet, el més complex que ha concebut l’home, el fractal de Mandelbrot, es va crear a partir d’una equació iterativa molt simple; el caos és una inesgotable font de creativitat, de la qual pot sorgir també l’ordre (i viceversa). Les civilitzacions antigues creien en l’harmonia entre el caos i l’ordre, i definien el caos com una "sort d’ordre implícit". Potser sigui el moment de fer-los cas.
"Espero que Déu no sigui tan cruel per fer que el món estigui dirigit per fórmules no lineals", comentaven alguns científics en la dècada dels 50. Va resultar que, en efecte, la naturalesa es regia per elles. En conseqüència, com indica Ignacio García de la Rosa, astrofísic de l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC), "el terme ‘no lineal’ és una mica injust; seria com si anomenéssim els animals elefants i no elefants, però com que en aquells temps no es podien estudiar aquests sistemes, es va reduir la terminologia". En aquest cas, la panacea es va manifestar en forma d’ordinador que, encara que no podia resoldre la naturalesa no lineal mitjançant fórmules, permetia realitzar simulacions.
El 1960, el meteoròleg Edward Lorenz va fer, sense proposar-s’ho, el segon pas cap a la Teoria del Caos. Entusiasta del temps, es dedicava a estudiar les lleis atmosfèriques i realitzar simulacions a partir dels seus paràmetres més elementals. Un dia, per estudiar amb més deteniment una successió de dades, va copiar els números de la impressió anterior i els va introduir a la màquina. El resultat el va commocionar. El seu temps, a escassa distància del punt de partida, divergia alguna cosa de l’obtingut anteriorment, però al cap de pocs mesos -ficticis- les pautes perdien la semblança per complet. Lorenz va examinar els seus números i va descobrir que el problema es trobava en els decimals; l’ordinador en guardava sis, però per estalviar espai ell només en va introduir tres, convençut que el resultat amb prou feines es ressentiria. Aquesta innocent actuació va fixar el final dels pronòstics a llarg termini i va posar de manifest l’extremada sensibilitat dels sistemes no lineals: l’anomenat "efecte papallona" o "dependència sensible de les condicions inicials". Es tracta de la influència que la més mínima pertorbació en l’estat inicial del sistema pot tenir sobre el resultat final o, com recull l’escriptor James Gleick, si agita avui, amb el seu aleteig, l’aire de Pequín, una papallona pot modificar els sistemes climàtics de Nova York el mes que ve". Qualsevol variació, ja sigui en una milena o una milionèsima, constitueix una petita osca que modificarà el sistema fins al punt de fer-ho imprevisible. La iteració ofereix resultats estables fins a cert punt, però quan aquest se supera el sistema s’esfondra en el caos. Els científics J. Briggs i F. SR. Peat apliquen aquesta idea al cicle vital humà: "El nostre envelliment es pot abordar com un procés on la iteració constant de les nostres cèl·lules a la fi introdueix un plegament i una divergència que altera les nostres condicions inicials i lentament ens desintegra".