
SEGON PAS: L’EFECTE PAPALLONA
"Espero que Déu no sigui tan cruel per fer que el món estigui dirigit per fórmules no lineals", comentaven alguns científics en la dècada dels 50. Va resultar que, en efecte, la naturalesa es regia per elles. En conseqüència, com indica Ignacio García de la Rosa, astrofísic de l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC), "el terme ‘no lineal’ és una mica injust; seria com si anomenéssim els animals elefants i no elefants, però com que en aquells temps no es podien estudiar aquests sistemes, es va reduir la terminologia". En aquest cas, la panacea es va manifestar en forma d’ordinador que, encara que no podia resoldre la naturalesa no lineal mitjançant fórmules, permetia realitzar simulacions.
El 1960, el meteoròleg Edward Lorenz va fer, sense proposar-s’ho, el segon pas cap a la Teoria del Caos. Entusiasta del temps, es dedicava a estudiar les lleis atmosfèriques i realitzar simulacions a partir dels seus paràmetres més elementals. Un dia, per estudiar amb més deteniment una successió de dades, va copiar els números de la impressió anterior i els va introduir a la màquina. El resultat el va commocionar. El seu temps, a escassa distància del punt de partida, divergia alguna cosa de l’obtingut anteriorment, però al cap de pocs mesos -ficticis- les pautes perdien la semblança per complet. Lorenz va examinar els seus números i va descobrir que el problema es trobava en els decimals; l’ordinador en guardava sis, però per estalviar espai ell només en va introduir tres, convençut que el resultat amb prou feines es ressentiria. Aquesta innocent actuació va fixar el final dels pronòstics a llarg termini i va posar de manifest l’extremada sensibilitat dels sistemes no lineals: l’anomenat "efecte papallona" o "dependència sensible de les condicions inicials". Es tracta de la influència que la més mínima pertorbació en l’estat inicial del sistema pot tenir sobre el resultat final o, com recull l’escriptor James Gleick, si agita avui, amb el seu aleteig, l’aire de Pequín, una papallona pot modificar els sistemes climàtics de Nova York el mes que ve". Qualsevol variació, ja sigui en una milena o una milionèsima, constitueix una petita osca que modificarà el sistema fins al punt de fer-ho imprevisible. La iteració ofereix resultats estables fins a cert punt, però quan aquest se supera el sistema s’esfondra en el caos. Els científics J. Briggs i F. SR. Peat apliquen aquesta idea al cicle vital humà: "El nostre envelliment es pot abordar com un procés on la iteració constant de les nostres cèl·lules a la fi introdueix un plegament i una divergència que altera les nostres condicions inicials i lentament ens desintegra".
Silbia López de Lacalle Ramos (becària IAC)
El 1960, el meteoròleg Edward Lorenz va fer, sense proposar-s’ho, el segon pas cap a la Teoria del Caos. Entusiasta del temps, es dedicava a estudiar les lleis atmosfèriques i realitzar simulacions a partir dels seus paràmetres més elementals. Un dia, per estudiar amb més deteniment una successió de dades, va copiar els números de la impressió anterior i els va introduir a la màquina. El resultat el va commocionar. El seu temps, a escassa distància del punt de partida, divergia alguna cosa de l’obtingut anteriorment, però al cap de pocs mesos -ficticis- les pautes perdien la semblança per complet. Lorenz va examinar els seus números i va descobrir que el problema es trobava en els decimals; l’ordinador en guardava sis, però per estalviar espai ell només en va introduir tres, convençut que el resultat amb prou feines es ressentiria. Aquesta innocent actuació va fixar el final dels pronòstics a llarg termini i va posar de manifest l’extremada sensibilitat dels sistemes no lineals: l’anomenat "efecte papallona" o "dependència sensible de les condicions inicials". Es tracta de la influència que la més mínima pertorbació en l’estat inicial del sistema pot tenir sobre el resultat final o, com recull l’escriptor James Gleick, si agita avui, amb el seu aleteig, l’aire de Pequín, una papallona pot modificar els sistemes climàtics de Nova York el mes que ve". Qualsevol variació, ja sigui en una milena o una milionèsima, constitueix una petita osca que modificarà el sistema fins al punt de fer-ho imprevisible. La iteració ofereix resultats estables fins a cert punt, però quan aquest se supera el sistema s’esfondra en el caos. Els científics J. Briggs i F. SR. Peat apliquen aquesta idea al cicle vital humà: "El nostre envelliment es pot abordar com un procés on la iteració constant de les nostres cèl·lules a la fi introdueix un plegament i una divergència que altera les nostres condicions inicials i lentament ens desintegra".
Silbia López de Lacalle Ramos (becària IAC)
[@more@]
M’ encanta la teoria del caos. Continua!!!
I tant, segueix, segueix… (Clar que si no seguís…, quin caos, no?)