A finals del segle passat, el matemàtic i físic Henri Poincaré va qüestionar la perfecció newtoniana en relació amb les òrbites planetàries, la qual cosa es coneix com el problema dels tres cossos. Plantejava una atracció gravitatòria múltiple, que fins llavors es resolia amb les lleis de Newton i la suma d’un petit valor que compensés l’atracció del tercer element. Poincaré va descobrir que, en situacions crítiques, aquesta estrebada gravitatòria mínima podia realimentar-se fins a produir un efecte de ressonància que modifiqués l’òrbita o fins i tot llancés el planeta fora del sistema solar. Aquest devastador fenomen s’assembla a l’acoblament del so quan un micròfon i el seu altaveu es troben pròxims: el so que emet l’amplificador torna al micròfon i se sent un xiulet desagradable. Els processos de realimentació es corresponen en física amb les equacions iteratives, on el resultat del procés és utilitzat novament com a punt de partida per al mateix procés. D’aquesta forma es constitueixen els sistemes no lineals, que inclouen el 90% dels objectes existents. L’ideal clàssic només contemplava sistemes lineals, en els quals efecte i causa s’identifiquen plenament; se sumaven les parts i s’obtenia la totalitat. Poincaré va introduir el fantasma de la no linealitat, on origen i resultat divergeixen i les fórmules no serveixen per resoldre el sistema. S’havia fet el primer pas cap a la Teoria del Caos.
S’aproxima una crisi de percepció. La complexitat del món ha portat a l’ésser humà a simplificar la realitat, a abstreure la naturalesa per fer-la cognoscible i, tristament, caure en la trampa de la dualitat. Bo i dolent; objectiu i subjectiu; a dalt i a baix. Però la tendència a ordenar-ho tot xoca amb la mateixa realitat, irregular i discontínua. Molts científics ja han renunciat a la il·lusió de l’ordre per dedicar-se a l’estudi del caos, que accepta el món tal com és: una imprevisible totalitat.
A mitjan aquest segle, l’evolució de la ciència es va veure alterada per una reflexió comparable a aquesta: "coneixem el moviment dels planetes, la composició de les molècules, els mètodes per explotar l’energia nuclear…, però ignorem per què les zebres tenen taques o el motiu que un dia plogui i al següent faci sol". La recerca d’una explicació als fenòmens naturals que observem, complexos i irresolubles mitjançant fórmules, va configurar el que es coneix com a Teoria del Caos, una disciplina que, si bé no nega el mèrit de la ciència clàssica, proposa una nova manera d’estudiar la realitat.
Un lleuger cop d’ull al nostre voltant adverteix de la tendència general al desordre: un cristall es trenca, l’aigua d’un got es vessa… mai no passa al revés. Però, contràriament al que es pensa, aquest desordre no implica confusió. Els sistemes caòtics es caracteritzen per la seva adaptació al canvi i, en conseqüència, per la seva estabilitat. Si tirem una pedra a un riu, el seu curs no es veu afectat; no succeiria el mateix si el riu fos un sistema ordenat en el qual cada partícula tingués una trajectòria fixa; l’ordre s’esfondraria.
Les lleis del caos ofereixen una explicació per a la majoria dels fenòmens naturals, des de l’origen de l’Univers a la propagació d’un incendi o a l’evolució d’una societat. Llavors, per què porta la humanitat tants segles sumida en l’engany de l’ordre? El problema parteix del concepte clàssic de ciència, que exigeix la capacitat per predir de forma precisa i necessita l’evolució d’un objecte donat. Descartes assegurava que si es fabriqués una màquina tan potent que conegués la posició de totes les partícules i que utilitzés les lleis de Newton per saber la seva evolució futura es podria predir qualsevol cosa de l’Univers. Aquesta afirmació, tan reduccionista com audaç, il·lustra l’eufòria científica després del descobriment de Neptú gràcies a les lleis de gravitació de Newton. Una fita científica que va imposar l’ordre, el determinisme i la predicció en la tasca investigadora i va limitar els objectius als fenòmens que coincidissin amb el patró previ. Les altres coses (turbulències, irregularitats, etcètera) van quedar relegades a la categoria de soroll, quan aquest soroll incloïa la majoria de l’observable. Els físics es van dedicar – i es dediquen – a descompondre sistemes complexos corregint el que no quadrava amb l’esperança que les petites oscil·lacions no afectessin el resultat. Res més lluny de la realitat.
[L’explorador robòtic Opportunity va trobar el passat 6 de gener, a la superfície de Mart, aquest meteorit de ferro i níquel. La fotografia mostra el color real i és la combinació de diverses imatges agafades amb filtres diferents. (NASA/JPL/Cornell)]
En les seves investigacions de la superfície de Mart, l’explorador automàtic Opportunity ha trobat una gran sorpresa pels científics i tècnics de la missió: el primer meteorit mai trobat en un altre planeta. D’acord amb les lectures fetes per l’espectòmetre, l’objecte, que té la mida d’una pilota de bàsquet, està compost principalment per ferro i níquel.
Steve Squyres, investigador principal dels instruments científics del ròver, és un dels més sorpresos: “Mai hagués pensat que utilitzaríem els nostres instruments en una roca d’un lloc diferent a Mart. Hem de pensar en la procedència d’un meteorit com aquest, que deu haver arribat des d’un planeta destruït o des d’un planetesimal que era bastant gran com per a tenir diferenciat el seu nucli metàl·lic de l’escorça rocallosa”.
Ara els científics es pregunten si algunes de les roques analitzades per l’Opportunity són meteorits rocallosos. Basen la seva inquietud en el fet de que el planeta deuria haver estat colpejat per meteorits d’aquest tipus en una més gran proporció que per meteorits de ferro. El que esperen ara els científics no és aprendre més sobre els meteorits, ja que n’hi ha suficients a la Terra, sinó el que aquestos poden dir sobre la zona de Mart en la qual està l’Opportunity.
[Les llunes més grans i brillants de Saturn són visibles en aquesta imatge agafada per la sonda Cassini]
TITÀ és la lluna més gran de Saturn (5.150 qm. de diàmetre) i apareix a baix a l’esquerra. En aquesta fotografia es capten alguns detalls de la boirina de l’atmosfera de Tità. RHEA (1.528 qm. de diàmetre) és la segona lluna més gran del planeta i es veu al centre a la part de dalt. ENCELADUS (505 qm. de diàmetre) té l’emergència més brillant del sistema solar, reflectint gairebé tota la llum del sol que li cau a sobre. Enceladus és just damunt els anells, a l’esquerre de la part central.
La imatge es va prendre amb la cambra de gran angular del vehicle espacial Cassini el 5 de febrer de 2005, a una distància aproximada de 3,4 milions de quilòmetres de Saturn i a través d’un filtre sensible a longituds d’ona de llum infraroja. El balanç d’imatge és de 200 quilòmetres per píxel.
La missió Cassini-Huygens és un projecte de cooperació entre la NASA, l’Agència Espacial Europea i l’Agencia Espacial Italiana. El Jet Propulsion Laboratory, una divisió de l’Institut Californià de Tecnologia a Pasadena, dirigeix la missió per al Science Mission Directorate de la NASA. Per rebre més informació sobre la missió Cassini-Huygens podeu visitar la pàgina de la NASA. En aquesta altra pàgina de CICLOPS trobareu un complert arxiu addicional de fotografies de la missió Cassini.
Aprofitant l’Any de la Física, un projecte d’investigació per a comprovar una predicció d’Albert Einstein, feta fa vuitanta-cinc anys, demana la contribució de centenars de milers d’ordinadors personals. El projecte, anomenat Einstein@home, és desenvolupat pel laboratori nord-americà Ligo i l’europeu Geo, i entre les universitats adherides hi ha la Universitat de les Illes Balears.
What are GEO 600 and LIGO?
GEO 600 is a gravitational wave observatory in Hanover, Germany built by an international collaboration of scientists from the UK and Germany. LIGO consists of two US facilities, one located in Livingston, Louisiana and the other in Hanford, Washington.
All three observatories measure ripples in the fabric of spacetime known as gravitational waves. The waves are detected with perpendicular pairs of laser beams located at each facility.
When a gravitational wave passes by, it can change the lengths of the paths the laser beams follow by tiny amounts. LIGO and GEO 600 scientists observe gravitational waves by comparing these changes in the laser beam paths. Longer laser beams mean greater sensitivity. The lasers beams travel back and forth between pairs of mirrors that are 600 meters apart in GEO and four kilometers apart in the LIGO facilities, which makes these observatories very sensitive. In fact LIGO should be able to measure changes in the laser beam paths as small as one-hundred-millionth the diameter of a hydrogen atom.
Què és una ona gravitacional?
Les ones gravitacionals són ones en l’estructura de l’espai i el temps produïdes per successos a la nostra galàxia i per tot l’univers, com col·lisions de forats negres, ones expansives des dels cors de supernoves que exploten,pulsars que giren, estrelles de neutrons, i estrelles de quarks. Aquestes ones en el viatge d’estructura d’espai/temps cap a Terra, porten informació sobre els seus orígens, així com dades inestimables sobre l’essència de la gravetat.
Albert Einstein pronosticava l’existència d’ones gravitacionals en la seva teoria general de relativitat. Però només ara, al segle vint-i-unè, la tecnologia ha avançat prou per possibilitar als científics poder detectar-les i estudiar-les. Tot i que les ones gravitacionals no s’han detectat encara directament, la seva influència en un pulsar binari (dues estrelles de neutró que s’orbiten l’una a l’altra) s’ha mesurat acuradament, i s’ha trobat que estan d’acord amb les prediccions originals. Joseph Taylor i Russell Hulse, compartiren al 1993 el Premi Nobel de Física pels seus estudis en aquest camp.
[La galàxia I Zwicky 18, a baix a l’esquerra, es troba a uns 45 milions d’anys llum de distància. (NASA, ESA, Y. Izotov ¾Main Astronomical Observatory, Kiev, Ucraïna¾,i T. Thuan ¾Universitat de Virginia, EE.UU.¾)]
Aquesta imatge agafada amb el Hubble pot estar mostrant segurament la galàxia més jove mai vista. Aquesta petita galàxia no va començar la seva formació d’estrelles fins fa tan sols uns pocs centenars de milions d’anys, o, el que és el mateix, gairebé tretze mil milions d’anys després del Big Bang. Anomenada I Zwicky 18, aquesta galàxia ha experimentat en la seva curta vida diversos brots de formació estel·lar, el primer esdevingut fa uns cinc-cents milions d’anys, i l’últim en fa tan sols quatre. De tipus irregular, és molt més petita de la Via Làctia, i és un prototip dels tipus de galàxies que van poblar l’Univers més primitiu.
En el seu cor es distingeixen dues de les més grans regions de formació estel·lar, que apareixen com nòduls blanc-blavosos, mentre que els tènues filaments blaus que envolten aquestes zones són bombolles de gas que han estat escalfades pels vents de les estrelles joves i la seva intensa radiació ultraviolada. Les estrelles vermelloses són una mica més velles, però tot i això superen els mil milions d’anys d’edat. A la fotografia també es veu una galàxia companya a dalt a la dreta, que por estar interaccionada amb I Zwicky 18 i hagi catapultat la seva formació estel·lar. De la mateixa manera, a la imatge es veuen a més multitud de galàxies velles i llunyanes en forma de diminutes nebuloses vermelles.
[Gran nebulosa d’Orió (M42/43) es troba a 1.500 anys llum, a la constel·lació del mateix nom]
Per a la majoria d’aficionats, Orió és la més cridanera i impressionant de totes les constel·lacions existents. Ressenyada per Ptolomeo a l’Almagest, abasta una superfície de 594 graus quadrats, ocupant el lloc vint-i-sisè, en quan a mida, entre les vuitanta-vuit que conformen l’esfera celest. De perímetre aproximadament rectangular, el seu cap i escut descansen sobre l’imponent figura del Toro i els seus peus es claven en el territori de la veloç Llebre. La zona de la cama i peu occidental (Rigel) delimita amb l’alt Eridà, l’inici de l’extens i sinuós riu que s’endinsa en el cel austral. El seu costat oriental està guardat per Gèmini i Monoceros, aquest últim amb algunes fascinant combinacions de raïms estel·lars i nebuloses.
L’estrella Alfa d’Orió és la vermellosa Betelgeuse (del vocable àrab Beit Algueuze), “espatlla de gegant”, que marca el vèrtex Nord-est de la constel·lació. El cantó Sud-oest està ocupat per Beta Orionis o Rigel, “la cama esquerra del gegant”, una lluminària blavosa. Bellatrix al Nord-oest i Saiph al Sud-est, senyalen els altres dos extrems del rectangle d’Orió. En la part central es troba el “cinyell”, format per l’alineació de les estrelles Zeta (Alnitak), Èpsilon (Alnilam) i Delta (Mintaka), més conegudes com les “Tres Maries”. El conjunt d’objectes distribuïts sota el cinyell és conegut com el “Tahalí d’Orió”, possiblement el racó més formós del cel.
Sota el cinyell s’aprecia a ull nu un conglomerat difús. És la Gran nebulosa d’Orió, la nebulosa difusa més brillant de tot el firmament. En realitat, està composta de dos objectes diferents: M42 (la part més extensa de la nebulosa) i M43 (la més petita) separades per una esquerda fosca de pols, denominada Sinus Magnus per Huygens, i a la que Smyth va anomenar “boca de peix”, nom habitualment emprat pels observadors aficionats. A l’interior de M42 resideix 0 Orionis, coneguda com el Trapezi: quatre estrelles disposades en aquesta forma que poden ser resoltes inclusiu a poc augment.
El telescopi a baixa potència mostra tota la nebulosa amb el Trapezi immers en una zona de gran concentració nebular. Veiem com des de la boca de peix surten dos brillants “ales” que acabaran corbant-se i formant curioses estructures en forma de plomall i columnes de gas. Finalment, dir que la nebulosa d’Orió és un lloc en el qual existeixen estrelles molt joves, acabades de néixer. El Telescopi Espacial Hubble ha agafat fotografies d’estrelles encara en procés de gènesi, que tenen al seu voltant discs de matèria a partir dels quals podrien formar-se sistemes planetaris.
En l’època Medieval, l’emblema i símbol de la ciutat era la catedral, monument principal que s’eleva com el punt de referència físic i espiritual per excel·lència per al viatger. Als nostres dies, una de les referències fonamentals per als astrònoms aficionats és Orió, majestuosa constel·lació considerada com la “catedral del cel”. La Gran nebulosa d’Orió, formada per delicats filaments gasosos que emeten i reflecteixen llum, origina una imatge extremadament colpidora que no té parangó.
[”El qui en una nit clara, quan està estès allà dalt, no es fixi en ell, no confiï en aixecar els ulls al cel poder contemplar altres constel·lacions més notables”. Arato, Fenòmens, vv. 322-326 ]
En el món Egeu, l’origen del mite d’Orió és perd a l’albada dels temps. La seva llegenda, relativament difosa, existia en el món Micènic, època de construcció de grandioses ciutats murallades que els grecs posteriors van creure que no havien estat aixecades per la mà de l’home. Però no és a un home comú o a un gran heroi a qui els déus posen al cel, sinó a un caçador d’extraordinàries qualitats tant físiques com psíquiques, impetuós i violent, que a diferència de personatges com Hèrcules o Perseo, no realitza treballs o gestes de grandesa desmesurada.
Tenim almenys dues versions sobre el naixement d’aquest caçador: una grega més antiga i una altra de tardana que introdueix variants. En la primera, Orió és fill de Posidó, déu del mar; i Euríale, filla del rei de Creta, Minos, i de Pasifae. Em qualsevol cas, ens interessa una qüestió fonamental: gairebé tots els autors clàssics l’anomenen com a fill de Posidó (Neptú). I és aquest déu del mar qui li atorga el poder de caminar sobre les aigües (o ser tan alt que sobresurt per damunt d’elles).
Si confuses resulten les dades del seu naixement, també ho són les que es refereixen a la seva vida i a la seva mort. Ovidi és l’únic que parla d’un primer amor d’Orió, anomenada Sire, que va tenir un trist final per vanar-se de ser més bella que la mateixa Hera. Marxa Orió a Quios per a netejar la zona de bèsties salvatges. Allí, ebri, viola a Mèrope, la filla d’Enopió. El pare de la jove, enfadat, el torna cec i l’expulsa del seu territori. Orió, cec, arriba a Lemnos, on el déu Hefest li proporciona un pigall anomenat Cedalió al que du a sobre les espatlles rumb a Orient, on Hèlios (el Sol) li torna la vista. Després de voler venjar-se d’Enopió, sense èxit, ja que aquell tenia la protecció d’Hefest, se’n va a Creta, on caça en companyia d’Àrtemis, la deessa de la caça i protectora de la natura salvatge, a més de germana bessona d’Apol·lo. Amb ella caça Orió i prop d’ella té lloc la seva tràgica mort, per la picada d’un escorpí, sobre la qual tampoc hi ha unanimitat.
Orió, de caràcter visceral, viu la seva vida amb passions turbulentes, de forma intranquil·la. I d’aquesta forma inquieta se’l representa al firmament, en anguniosa i permanent carrera: com a caçador amb els seus gossos i la llebre, encalçant a les Plèiades, perseguit per l’Escorpí i vigilat per l’Ossa. Però a pesar de totes les seves accions va desvetllar afectes: el dels déus, que van posar-lo en el firmament, i el dels homes, que després de mort li rendiren culte d’heroi a la ciutat de Tanagra.
[Les Plèiades (o M45), a la constel·lació de Taurus, és el cúmul estel·lar més conegut per ser visible a ull nu. Conté més de 3.000 estrelles i es troba a uns 380 anys llum de nosaltres. A les Plèiades es troba l’estrella Alció (Alcyone) de magnitud 3.0 ]
La contínua substitució del procés químic d’impressió de la llum en la pel·lícula fotosensible, per la transformació de la radiació lluminosa en corrents elèctriques en xips i el seu ulterior magatzematge en formats electrònics ¾l’anomenada fotografia digital¾, ja és quelcom conegut per tothom, especialment pels aficionats a l’astronomia gràcies a l’ús de la tecnologia de les cambres CCD. En el cas concret de l’astrofotografia, aquesta nova tècnica està suposant una transformació molt important en els mètodes i la manera de retratar els objectes celests.
Les pioneres en aquest camp van ser les cambres CCD clàssiques, per la seva versatilitat i eficiència demostrada. No obstant, i en el decurs de poc més d’un any, el mercat s’ha vist realment trastocat amb l’aparició de les cambres rèflex digitals a preus relativament assequibles. Models com ara la Canon 300D o la Nikon D70, tenen, a banda de l’avantatge dels objectius intercanviables pròpia de les rèflex, unes característiques de sensibilitat, baix soroll electrònic i, especialment, una gamma de resposta a l’espectre electromagnètic, molt superior a qualsevol pel·lícula fotogràfica convencional.
Les possibilitats astrofotogràfiques d’aquestes cambres són senzillament impressionants. Si a això afegim la potència que ofereixen els programes informàtics de tractament d’imatge, els resultats són espectaculars. Adéu a les llargues exposicions d’hores i hores.Amb un simple ordinador, se sumen i processen potser dotzenes d’imatges individuals de pocs minuts d’exposició, i l’exquisida sensibilitat d’aquests xips CMOS fa la resta. Les noves cambres rèflex digitals acabaran imposant un nou estil en l’astrofotografia. Que siguin benvingudes.
Dia a dia, l’ésser humà es corprèn i es meravella davant el miracle de la vida: quelcom tan sorprenentment senzill com un petit espermatozou, travessa la barrera de l’òvul i dóna lloc a un nou ser. El microscopi ha divulgat aquesta escena en la que es realitza la reproducció dels éssers vius. Per la seva part, el telescopi ens ha obert horitzons de l’Univers i ens ha apropat a les estrelles. Per què no pensar que en ambdós casos, el del micro i macrocosmos, es produeixen fenòmens similars com a resposta a les mateixes lleis? Quin meravellós espectacle, el d’un cometa fecundant un planeta!
Científics de tot el món, entre els que es troben persones de la categoria deFred Hoyle, Chandra Wickramasinghe, Jaworsky o Arrhenius, intenten demostrar que la vida vingué de les estrelles o, més concretament, que els cometes són “espermatozous còsmics” responsables de la vida al nostre planeta. Una teoria filosòficament interessat. El més admirable és que amb ella s’arriba a conclusions realment fantàstiques. Perquè, acceptar aquesta relació viva entre cometes i planetes du, inequívocament, a parlar de l’univers com una entitat biològica, de la que qui sap si som cèl·lules epitelials, fibres musculars o part d’algun òrgan concret.
El mateix Fred Hoyle explica, en aquest sentit, la possibilitat de que els cicles de mort de les estrelles, el renaixement i sembra amb matèria orgànica dels planetes, no obeeixi a les sempre obscures forces de l’atzar. Pot contemplar-se la possibilitat de que inclusiu les explosions de galàxies llencin ingents quantitats de llavors interestelars a enormes distàncies còsmiques. Per què pensar en l’atzar? Per què no pensar, en canvi, que aquests grans estel·lars són les llavors de la vida?
Les teories panespèrmiques xifren les seves esperances en les bactèries provenint del Cosmos, que viuena les fredes temperatures del cometes, en el nucli del qual comencen a desenvolupar-se durant l’aproximació a qualsevol estrella. Hoyle ha provat que les molècules orgàniques complexes precursores de la vida poden desenvolupar-se en núvols de gas i pols situades en l’espai. Els radioastrònoms, en la seva pacient i inacabable exploració de l’Univers, han trobat als núvols interestel·lars molècules orgàniques complexes com ara el formaldehid i l’alcohol. Aquesta troballa ha tranquil·litzat notablement els alterats ànims dels biòlegs, ja que tenien certs dubtes sobre l’explicació de com molècules senzilles, com l’aigua i el diòxid de carboni, podien ser organitzades per a produir molècules vives (DNA), ja que tal cosa seria molt més senzilla si les matèries primeres fossin el formaldehid i l’alcohol.
La panespermia ofereix, doncs, una imatge de l’espai exterior ple de cèl·lules vives en estat latent entre les galàxies. Al descobriment en l’estratosfera de tipus de bactèries diferents a les existents a la Terra, cal afegir el del científic alemany Pflug, que ha trobat cèl·lules fòssils en els meteorits caiguts a la superfície del nostre planeta. Aquests descobriments adquireixen una gran importància quan s’ajunten a l’estudi dels cometes, ja que aquests contenen una matèria que se suposa que hauria romàs invariable des del naixement dels planetes; el que ens permetrà, presumiblement, obtenir indicis sobre el començament de la vida.
La teoria no deixa de ser atractiva. No obstant, tampoc no arriba a l’instant en que tot va començar. L’absolut està lluny, i sempre ho estarà, del curt braç de l’home. Podrem elaborar teories sobre el big-bang, però sempre hi haurà un instant anterior o un altre origen de l’origen. Avui, en el nostre temps i en el nostre espai, podem pensar que la vida va venir de les estrelles. Però, com va arribar a elles?