El mite d’Orió

[”El qui en una nit clara, quan està estès allà dalt, no es fixi en ell, no confiï en aixecar els ulls al cel poder contemplar altres constel·lacions més notables”. Arato, Fenòmens, vv. 322-326 ]

 

En el món Egeu, l’origen del mite d’Orió és perd a l’albada dels temps. La seva llegenda, relativament difosa, existia en el món Micènic, època de construcció de grandioses ciutats murallades que els grecs posteriors van creure que no havien estat aixecades per la mà de l’home. Però no és a un home comú o a un gran heroi a qui els déus posen al cel, sinó a un caçador d’extraordinàries qualitats tant físiques com psíquiques, impetuós i violent, que a diferència de personatges com Hèrcules o Perseo, no realitza treballs o gestes de grandesa desmesurada.

Tenim almenys dues versions sobre el naixement d’aquest caçador: una grega més antiga i una altra de tardana que introdueix variants. En la primera, Orió és fill de Posidó, déu del mar; i Euríale, filla del rei de Creta, Minos, i de Pasifae. Em qualsevol cas, ens interessa una qüestió fonamental: gairebé tots els autors clàssics l’anomenen com a fill de Posidó (Neptú). I és aquest déu del mar qui li atorga el poder de caminar sobre les aigües (o ser tan alt que sobresurt per damunt d’elles).

Si confuses resulten les dades del seu naixement, també ho són les que es refereixen a la seva vida i a la seva mort. Ovidi és l’únic que parla d’un primer amor d’Orió, anomenada Sire, que va tenir un trist final per vanar-se de ser més bella que la mateixa Hera. Marxa Orió a Quios per a netejar la zona de bèsties salvatges. Allí, ebri, viola a Mèrope, la filla d’Enopió. El pare de la jove, enfadat, el torna cec i l’expulsa del seu territori. Orió, cec, arriba a Lemnos, on el déu Hefest li proporciona un pigall anomenat Cedalió al que du a sobre les espatlles rumb a Orient, on Hèlios (el Sol) li torna la vista. Després de voler venjar-se d’Enopió, sense èxit, ja que aquell tenia la protecció d’Hefest, se’n va a Creta, on caça en companyia d’Àrtemis, la deessa de la caça i protectora de la natura salvatge, a més de germana bessona d’Apol·lo. Amb ella caça Orió i prop d’ella té lloc la seva tràgica mort, per la picada d’un escorpí, sobre la qual tampoc hi ha unanimitat.

Orió, de caràcter visceral, viu la seva vida amb passions turbulentes, de forma intranquil·la. I d’aquesta forma inquieta se’l representa al firmament, en anguniosa i permanent carrera: com a caçador amb els seus gossos i la llebre, encalçant a les Plèiades, perseguit per l’Escorpí i vigilat per l’Ossa. Però a pesar de totes les seves accions va desvetllar afectes: el dels déus, que van posar-lo en el firmament, i el dels homes, que després de mort li rendiren culte d’heroi a la ciutat de Tanagra.

 

[@more@]

Quant a selenita

M’empeny el desig de compartir la meva admiració pel Cosmos i l’afany d’aprendre cada dia més
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El mite d’Orió

  1. bitxo diu:

    M’encanta Orió. Constel·lació imponent quan s’alça de l’horitzó les nits fredes d’hivern… I les tres estrelles que formen el seu Cinturó em recorden a tres pigues que tinc al canell dret, alineades de la mateixa manera…

Els comentaris estan tancats.