La constel·lació d’Orió

[Gran nebulosa d’Orió (M42/43) es troba a 1.500 anys llum, a la constel·lació del mateix nom]

 

 

Per a la majoria d’aficionats, Orió és la més cridanera i impressionant de totes les constel·lacions existents. Ressenyada per Ptolomeo a l’Almagest, abasta una superfície de 594 graus quadrats, ocupant el lloc vint-i-sisè, en quan a mida, entre les vuitanta-vuit que conformen l’esfera celest. De perímetre aproximadament rectangular, el seu cap i escut descansen sobre l’imponent figura del Toro i els seus peus es claven en el territori de la veloç Llebre. La zona de la cama i peu occidental (Rigel) delimita amb l’alt Eridà, l’inici de l’extens i sinuós riu que s’endinsa en el cel austral. El seu costat oriental està guardat per Gèmini i Monoceros, aquest últim amb algunes fascinant combinacions de raïms estel·lars i nebuloses.

L’estrella Alfa d’Orió és la vermellosa Betelgeuse (del vocable àrab Beit Algueuze), “espatlla de gegant”, que marca el vèrtex Nord-est de la constel·lació. El cantó Sud-oest està ocupat per Beta Orionis o Rigel, “la cama esquerra del gegant”, una lluminària blavosa. Bellatrix al Nord-oest i Saiph al Sud-est, senyalen els altres dos extrems del rectangle d’Orió. En la part central es troba el “cinyell”, format per l’alineació de les estrelles Zeta (Alnitak), Èpsilon (Alnilam) i Delta (Mintaka), més conegudes com les “Tres Maries”. El conjunt d’objectes distribuïts sota el cinyell és conegut com el “Tahalí d’Orió”, possiblement el racó més formós del cel.

Sota el cinyell s’aprecia a ull nu un conglomerat difús. És la Gran nebulosa d’Orió, la nebulosa difusa més brillant de tot el firmament. En realitat, està composta de dos objectes diferents: M42 (la part més extensa de la nebulosa) i M43 (la més petita) separades per una esquerda fosca de pols, denominada Sinus Magnus per Huygens, i a la que Smyth va anomenar “boca de peix”, nom habitualment emprat pels observadors aficionats. A l’interior de M42 resideix 0 Orionis, coneguda com el Trapezi: quatre estrelles disposades en aquesta forma que poden ser resoltes inclusiu a poc augment.

El telescopi a baixa potència mostra tota la nebulosa amb el Trapezi immers en una zona de gran concentració nebular. Veiem com des de la boca de peix surten dos brillants “ales” que acabaran corbant-se i formant curioses estructures en forma de plomall i columnes de gas. Finalment, dir que la nebulosa d’Orió és un lloc en el qual existeixen estrelles molt joves, acabades de néixer. El Telescopi Espacial Hubble ha agafat fotografies d’estrelles encara en procés de gènesi, que tenen al seu voltant discs de matèria a partir dels quals podrien formar-se sistemes planetaris.

En l’època Medieval, l’emblema i símbol de la ciutat era la catedral, monument principal que s’eleva com el punt de referència físic i espiritual per excel·lència per al viatger. Als nostres dies, una de les referències fonamentals per als astrònoms aficionats és Orió, majestuosa constel·lació considerada com la “catedral del cel”. La Gran nebulosa d’Orió, formada per delicats filaments gasosos que emeten i reflecteixen llum, origina una imatge extremadament colpidora que no té parangó.

 

[@more@]

Quant a selenita

M’empeny el desig de compartir la meva admiració pel Cosmos i l’afany d’aprendre cada dia més
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.