
CAP AL CONEIXEMENT DE LA REALITAT
S’aproxima una crisi de percepció. La complexitat del món ha portat a l’ésser humà a simplificar la realitat, a abstreure la naturalesa per fer-la cognoscible i, tristament, caure en la trampa de la dualitat. Bo i dolent; objectiu i subjectiu; a dalt i a baix. Però la tendència a ordenar-ho tot xoca amb la mateixa realitat, irregular i discontínua. Molts científics ja han renunciat a la il·lusió de l’ordre per dedicar-se a l’estudi del caos, que accepta el món tal com és: una imprevisible totalitat.
A mitjan aquest segle, l’evolució de la ciència es va veure alterada per una reflexió comparable a aquesta: "coneixem el moviment dels planetes, la composició de les molècules, els mètodes per explotar l’energia nuclear…, però ignorem per què les zebres tenen taques o el motiu que un dia plogui i al següent faci sol". La recerca d’una explicació als fenòmens naturals que observem, complexos i irresolubles mitjançant fórmules, va configurar el que es coneix com a Teoria del Caos, una disciplina que, si bé no nega el mèrit de la ciència clàssica, proposa una nova manera d’estudiar la realitat.
Un lleuger cop d’ull al nostre voltant adverteix de la tendència general al desordre: un cristall es trenca, l’aigua d’un got es vessa… mai no passa al revés. Però, contràriament al que es pensa, aquest desordre no implica confusió. Els sistemes caòtics es caracteritzen per la seva adaptació al canvi i, en conseqüència, per la seva estabilitat. Si tirem una pedra a un riu, el seu curs no es veu afectat; no succeiria el mateix si el riu fos un sistema ordenat en el qual cada partícula tingués una trajectòria fixa; l’ordre s’esfondraria.
Les lleis del caos ofereixen una explicació per a la majoria dels fenòmens naturals, des de l’origen de l’Univers a la propagació d’un incendi o a l’evolució d’una societat. Llavors, per què porta la humanitat tants segles sumida en l’engany de l’ordre? El problema parteix del concepte clàssic de ciència, que exigeix la capacitat per predir de forma precisa i necessita l’evolució d’un objecte donat. Descartes assegurava que si es fabriqués una màquina tan potent que conegués la posició de totes les partícules i que utilitzés les lleis de Newton per saber la seva evolució futura es podria predir qualsevol cosa de l’Univers. Aquesta afirmació, tan reduccionista com audaç, il·lustra l’eufòria científica després del descobriment de Neptú gràcies a les lleis de gravitació de Newton. Una fita científica que va imposar l’ordre, el determinisme i la predicció en la tasca investigadora i va limitar els objectius als fenòmens que coincidissin amb el patró previ. Les altres coses (turbulències, irregularitats, etcètera) van quedar relegades a la categoria de soroll, quan aquest soroll incloïa la majoria de l’observable. Els físics es van dedicar – i es dediquen – a descompondre sistemes complexos corregint el que no quadrava amb l’esperança que les petites oscil·lacions no afectessin el resultat. Res més lluny de la realitat.
Silbia López de Lacalle Ramos (becària IAC)
Un lleuger cop d’ull al nostre voltant adverteix de la tendència general al desordre: un cristall es trenca, l’aigua d’un got es vessa… mai no passa al revés. Però, contràriament al que es pensa, aquest desordre no implica confusió. Els sistemes caòtics es caracteritzen per la seva adaptació al canvi i, en conseqüència, per la seva estabilitat. Si tirem una pedra a un riu, el seu curs no es veu afectat; no succeiria el mateix si el riu fos un sistema ordenat en el qual cada partícula tingués una trajectòria fixa; l’ordre s’esfondraria.
Les lleis del caos ofereixen una explicació per a la majoria dels fenòmens naturals, des de l’origen de l’Univers a la propagació d’un incendi o a l’evolució d’una societat. Llavors, per què porta la humanitat tants segles sumida en l’engany de l’ordre? El problema parteix del concepte clàssic de ciència, que exigeix la capacitat per predir de forma precisa i necessita l’evolució d’un objecte donat. Descartes assegurava que si es fabriqués una màquina tan potent que conegués la posició de totes les partícules i que utilitzés les lleis de Newton per saber la seva evolució futura es podria predir qualsevol cosa de l’Univers. Aquesta afirmació, tan reduccionista com audaç, il·lustra l’eufòria científica després del descobriment de Neptú gràcies a les lleis de gravitació de Newton. Una fita científica que va imposar l’ordre, el determinisme i la predicció en la tasca investigadora i va limitar els objectius als fenòmens que coincidissin amb el patró previ. Les altres coses (turbulències, irregularitats, etcètera) van quedar relegades a la categoria de soroll, quan aquest soroll incloïa la majoria de l’observable. Els físics es van dedicar – i es dediquen – a descompondre sistemes complexos corregint el que no quadrava amb l’esperança que les petites oscil·lacions no afectessin el resultat. Res més lluny de la realitat.
Silbia López de Lacalle Ramos (becària IAC)
Silbia López de Lacalle Ramos (becària IAC)
[@more@]
La meva incultura, em fa desconèixer la major part de la ciència; la meva realitat, conviu amb el caos. (he estat a punt d’aprofitar el comentari com a pensament) Una abraçada.