La Via Làctia

El centre de la Vila Làctia i el supermassiu Forat Negre que conté.

La visió de la Via Làctia sempre despertà molta curiositat entre els nostres avantpassats, que, a pesar de desconèixer la seva veritable natura, compensaven amb llegendes la seva manca de coneixements astronòmics. La prova la tenim en la gran quantitat de mites que ens han arribat a llarg de la història i de les diferents cultures. Àfrica és la que posseeix el repertori més ampli. Els Bosquimans del Kalahari (Botswana) creien des de temps ancestrals que la Via Làctia era la gran espinada d’un gegantí animal que ens acull en el seu interior. També ens descriuen la fi del món, ja que creuen que quan aquest animal gegantí mori el cel s’esmicolarà i caurà a sobre dels nostres caps. En altres zones d’Àfrica tenen la seguretat que la Via Làctia és un gran riu celestial on van a caçar les ànimes dels morts.

Els antics pobles germànics creien que la Via Làctia era el camí que duia fins a Asgard, el lloc on vivien els déus. A la Edat Mitjana es va estendre l’ús de la Via Làctia com a camí, ja que els cristians de tota Europa seguien en Camí de Sant Jaume (la Via Làctia) per a arribar fins a la tomba de l’apòstol, a Santiago de Compostela.

La mitologia Grega també utilitzà la Via Làctia com a morada dels déus, però l’explicació de la seva formació és tan romàntica i curiosa que és la que ha perdurat al llarg del temps, junt amb el seu nom, per a donar una explicació de la seva creació a mans del déus. Zeus havia estat novament infidel a la seva muller i havia concebut un fill (Heracles) amb Alkmena. Heracles nasqué sense el do de la immortalitat i per a obtenir-la Hermes i Zeus tramaren un pla. Hermes dugué al petit Heracles fins a l’Olimp i aprofità que Hera, la llegítima de Zeus, estava adormida per destapar-li un pit i posar-lo a l’abast del nadó per alletar-lo. Heracles, a pesar de ser un nadó, tenia una força sobrehumana i sense voler xumà amb tanta força que despertà de dolor a Hera. La deessa al veure el que passava separà ràpidament a la criatura. Al fer-ho un raig de llet sortí del seu mugró i formà la Via Làctia. Evidentment Heracles ja era immortal.

A pesar de la seva bellesa i de la seva fàcil localització, la Via Làctia, la galàxia espiral a la qual nosaltres pertanyem, no s’ha considerat mai un objecte de cel profund per mèrits propis, segurament com a conseqüència del seu pes mitològic. Les creences distragueren la visió del Cosmos i finalment, al segle XX, el concepte modern de galàxia adquirí el seu actual i científic significat. Ja no vèiem llars de déus ni discussions mitològiques, sinó que teníem consciència de pertànyer a l’Univers, deixant de ser el fi últim de la creació per convertir-nos en insignificants grans de pols. I la Via Làctia quedà finalment classificada com una galàxia espiral de modestes proporcions, més petita que la galàxia veïna d’Andròmeda, i que entre els seus milions d’estrelles n’hi ha una que es diu Sol el qual posseeix un insignificant planeta anomenat Terra.

[@more@]



Quant a selenita

M’empeny el desig de compartir la meva admiració pel Cosmos i l’afany d’aprendre cada dia més
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 comentaris a l'entrada: La Via Làctia

  1. Insignificant. Aquesta és la paraula. Tan si ells són déus, com si nosaltres som pols.
    Per cert, aquest teu post, s’ha actualitzat bé.

  2. mar diu:

    els humans inventem històries per totes aquelles coses desconegudes que se’ns posen al davant…
    en ves d’acceptar-les tal qual són (encara que no sapiguem que són)

    quina imatge més preciosa

  3. Silenci diu:

    Si, és ben cert que busquem respostes a preguntes que o sabem respondre i, per tant les inventem… Què hi farem! Si no fos així també seria avorrit, no? 😛

    Petonssssss!

  4. acollida diu:

    Gràcies per continuar il·luminant el nostre minúscul saber, selenita. No coneixia pas l’origen del nom “Via Làctia”. Mira, veus? Avui me n’aniré a dormir sabent una cosa nova!

  5. Selenita, passe només per saludar-te i per dir-te que el conte que has deixat al vaixell m’ha deixat bocabadat, esmaperdut i corprés de l’emoció (i no faig servir els tres adjectius junts sinó en ocasions molt especials).
    D’ací a pocs dies espere poder passar a veure’t amb més temps, però ara m’estic dormint damunt. Gràcies pels somnis!

  6. acollida diu:

    Lloro, reiii… I per què no te’ls expliques tu solet a tu mateix, els contes?

  7. el Lloro diu:

    Perquè el més bonic dels contes és que te’ls expliquiiiiiiiiiiiiiiin!!!
    Perquè els contes s’han fet per escoltar-loooooooooooooos!!!
    Ai, acollidaaaaaaa!!! Com es nota que a tu et van pujar sense explicar-teeeee’n caaaaaap!!!
    I no et dic res més, encara que en tinc moltes ganes, perquè el selenita no s’enfadiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii !!!

  8. acollida diu:

    Estimat selenita:
    Moltes, moltíssimes gràcies per tenir tanta i tanta paciència amb aquesta bèstia plomada, virolada i llengua-llarga que és el Lloro. Els teus contes no tenen preu. De debò.
    Una abraçada!

  9. Silenci diu:

    Ua!!!! Selenita!!! Quin conte!!! M’ha agradat molt! M’agrada quant expliques contes!!! Et podries fer E.C.A.A.D. (Explicador de Contes d’Abans d’Anar a Dormir). 😉

    Petons!!

Els comentaris estan tancats.