Hèlios

En els temps reculats, el déu Hèlios era qui representava el Sol. Després, quan el culte a Apol·lo va conèixer el seu apogeu, Hèlios es va identificar amb aquest déu, el qual, quan exercia la representació solar, era anomenat Febus.
El Sol sembla ser una mica més vell que el nostre planeta. La seva edat es calcula en 6.000 milions d’anys, 1.500 milions més que els estimats per a la Terra, la Lluna, els meteorits i els altres cossos del Sistema Solar.
El procés físic que propicia la “materialització” de les estrelles és, probablement, el col·lapse gravitatori d’un núvol de gas i pols interestel·lars. Amb la compressió augmenten les topades entre les molècules gasoses i el núvol es calenta. A partir de cert punt (uns 10 milions de graus) l’hidrogen comença una reacció de fusió nuclear. Quatre àtoms d’hidrogen es fusionen en un d’heli, emetent un fotó de raigs gamma. Aquest fotó generat al centre del Sol tarda normalment un milió d’anys a aflorar a la superfície. Cada segon, 400 tones d’hidrogen es transformen d’aquesta manera en heli a l’interior del nostre astre. Aquest procés de fusió nuclear és també el que fa que lluïn les estrelles. De nit, quan miren al cel, veiem fulgors llunyans provenints d’estrelles similars al Sol. Una infinitat de focs còsmics que no necessiten aire per cremar.
Cada 11 anys el Sol ateny un màxim d’activitat magnètica que es tradueix en un augment del vent solar, el qual triplica la seva velocitat i eleva la temperatura de la ionosfera terrestre. En anys del “sol tranquil” aquesta capa de l’atmosfera del nostre planeta està a 800º C, mentre que en els de “sol inquiet” ateny els 2.000 i es dilata enormement.
Un fenomen curiós de la superfície del Sol són les taques. Virgili ja parlava d’elles a “Les Geòrgiques”, ja que a voltes es poden distingir a ull nu al capvespre o a l’albada. Se sap que són zones fredes (estan a uns 4.000º) relacionades amb intensos caps magnètics. D’aquí que cada 11 anys arribin a la seva màxima distribució, que sol ser simètrica respecte a l’Equador. En l’agitació de la superfície solar hi ha tres fenòmens que es donen amb regularitat. Aquests són les fàcules (irrupcions gasoses flamejants), les espícules (brolladors de raigs gasosos més abundants i millor repartits) i les protuberàncies solars, amb una alçària tan enorme que empetitiria la Terra.
El Sol llença també a l’espai grans quantitats de neutrins, unes partícules que viatgen a la velocitat de la llum i que, per absència de massa, travessen sense problemes la matèria. Si miren un instant el Sol, milers de neutrins creuen el nostre cap i segueixen el seu viatge vers l’interior de la Terra abans d’eixir pel costat oposat. L’estudi dels neutrins és una de les branques més recents de l’astronomia i tot sembla indicar que pot aportar dades de la fusió nuclear a l’interior de les estrelles properes.
 

[@more@]

Quant a selenita

M’empeny el desig de compartir la meva admiració pel Cosmos i l’afany d’aprendre cada dia més
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.