TEORIA DEL CAOS (III)

TERCER PAS: DIGERINT LA COMPLEXITAT
El caràcter no lineal i iteratiu dels sistemes de la naturalesa permet que instruccions molt senzilles originin estructures extremadament complexes. La física de la complexitat busca regles simples que expliquin aquests organismes complexos. L’astrofísic Inanacio García de la Rosa parteix de la piràmide de l’evolució (que inclou quarks, nuclis atòmics, àtoms, molècules simples, biomolècules cèl·lules, organismes i societats) per tractar la complexitat: "La major part de la matèria -assenyala- es troba als estadis inferiors i no forma elements més desenvolupats, de manera que la piràmide va tancant-se; nosaltres som una minoria en comparació amb tot el material que hi ha en l’Univers. La piràmide va de l’abundància del senzill a la complexitat de l’escàs".
Aquest concepte guarda relació amb el de llenguatge, que parteix de les lletres i passa per les paraules, frases, paràgrafs, capítols, llibres, etc. amb la peculiaritat que les lletres no tenen res a veure amb les paraules i així successivament. De la mateixa manera que la "z" no està emparentada amb el concepte de "blau", les molècules que donen origen a una zebra no determinen la seva constitució. Les estructures complexes tenen propietats alienes als ingredients anteriors, la qual cosa planteja un problema per a la ciència, que perd la seva capacitat de predicció.
En la física clàssica es pressuposa que els objectes són independents de l’escala que s’empri per mesurar-los i que existeix la possibilitat de relacionar-los amb la seva mesura exacta. No així en la geometria fractal i la lògica borrosa, instruments emprats pels científics del caos. Bart Kosko, autor de la crida lògica borrosa, afirma de manera taxativa que "com més de prop es mira un problema al món real, tant més borrosa es torna la seva solució".
Però si la precisió difumina encara més l’objecte d’estudi, quina estratègia s’ha d’emprar per estudiar els sistemes complexos? Aquí intervé la teoria de la totalitat, que concep el món com un tot orgànic, fluid i interconnectat. Si alguna cosa falla no ha de buscar-se la "part danyada", com en el cas d’un televisor o una rentadora, sinó que cal revisar el sistema al complet, es tracta d’una unitat indissoluble. El gran error històric de la ciència consisteix a observar la naturalesa de manera fragmentada i explicar-ho tot mitjançant la suma de parts, ignorant dues qüestions primordials: la impossibilitat de "posar la totalitat a la butxaca", perquè la butxaca també forma part d’ella, i la dependència que existeix entre l’observador, l’observat i el procés d’observació; l’home integra la realitat, de manera que la seva mera presència altera l’objecte d’estudi.
L’obsessió per interpretar el caos des del punt de vista de l’ordre ha de deixar pas a una interpretació global, que salva les fronteres de les diferents disciplines i accepta la paradoxa que converteix el simple i el complex, l’ordre i el caos, en elements inseparables. De fet, el més complex que ha concebut l’home, el fractal de Mandelbrot, es va crear a partir d’una equació iterativa molt simple; el caos és una inesgotable font de creativitat, de la qual pot sorgir també l’ordre (i viceversa). Les civilitzacions antigues creien en l’harmonia entre el caos i l’ordre, i definien el caos com una "sort d’ordre implícit". Potser sigui el moment de fer-los cas.
[@more@]
Quant a selenita
M’empeny el desig de compartir la meva admiració pel Cosmos i l’afany d’aprendre cada dia més
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.
Ostres, Selenita, avui, tan punt se m’ha obert el teu post, he tingut un sobresalt, s’ha produït el caos en el meu interior. El que menys m’esperava és veure-hi una col-i-flor. Bromes a part, jo també espero que segueixis fent aportacions tan interessants i entenedores.