TEORIA DEL CAOS (I)

EL FANTASMA DE LA NO LINEALITAT
A finals del segle passat, el matemàtic i físic Henri Poincaré va qüestionar la perfecció newtoniana en relació amb les òrbites planetàries, la qual cosa es coneix com el problema dels tres cossos. Plantejava una atracció gravitatòria múltiple, que fins llavors es resolia amb les lleis de Newton i la suma d’un petit valor que compensés l’atracció del tercer element. Poincaré va descobrir que, en situacions crítiques, aquesta estrebada gravitatòria mínima podia realimentar-se fins a produir un efecte de ressonància que modifiqués l’òrbita o fins i tot llancés el planeta fora del sistema solar. Aquest devastador fenomen s’assembla a l’acoblament del so quan un micròfon i el seu altaveu es troben pròxims: el so que emet l’amplificador torna al micròfon i se sent un xiulet desagradable. Els processos de realimentació es corresponen en física amb les equacions iteratives, on el resultat del procés és utilitzat novament com a punt de partida per al mateix procés. D’aquesta forma es constitueixen els sistemes no lineals, que inclouen el 90% dels objectes existents. L’ideal clàssic només contemplava sistemes lineals, en els quals efecte i causa s’identifiquen plenament; se sumaven les parts i s’obtenia la totalitat. Poincaré va introduir el fantasma de la no linealitat, on origen i resultat divergeixen i les fórmules no serveixen per resoldre el sistema. S’havia fet el primer pas cap a la Teoria del Caos.
[@more@]
Quant a selenita
M’empeny el desig de compartir la meva admiració pel Cosmos i l’afany d’aprendre cada dia més
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.
Salut, Selenita; i sí, realment pel tema que toques, els posts es fan força entenedors.